Toti Soler
Refermi la pluja o llueixi el sol, en la salut i en la malaltia, la guitarra de Toti Soler representa un espai de serenitat virtuosa, allà on no hi arriba el soroll del món. Les seves notes justes i els seus arpegis pulcres, la seva veu de confiança i els seus cops de geni amb vista al sud ens van convidar, aquest divendres, a respirar profundament i a perdre’ns a gust pels camins de l’art i la poesia a un Casinet d’Hostafrancs alçat com a búnquer cultural en dies de virus i cridòria política.
Toti Soler ve d’un món que sembla anar quedant enrere entre la boira, l’entorn d’aquella cançó que va saber llegir el país i el món durant els anys 60 i 70, si bé la seva música conserva intacte, crescut si és possible, el seu poder imantat. Artista de la vella escola, dels que s’aixequen després de cada peça per saludar i agrair els aplaudiments. Músic d’un rigor que no és «d’eixe món» i que, aquesta vegada, a Barnasants, sense col·laboradors ni convidats, sol en escena, ens va interpel·lar pel conducte més pur i profund, des de les seves primeres peces instrumentals i introduint el cant sigil·lós a Em dius que el nostre amor, composició d’aquest àlbum de capçalera anomenat Liebeslied (1972). Poema de Joan Vergés, com també Amiga callada. I el Joan Vinyoli de la Cançó de la set que no mor.
El seu toc amb les sis cordes, aquest estil batejat un dia com a guitarra catalana per un arriscat promotor suís, és un compendi de maneres i herències que inclouen des de la severitat de Bach fins al cop de caixa propi d’un rumber, jugant quan intervé amb l’harmonia atonal i la insinuació jazzística. I l’art flamenc a la recambra: Toti Soler va ser una vegada aquell noi que, mentre els seus col·legues de generació embogien amb Jimi Hendrix o Eric Clapton, va deixar la guitarra elèctrica i va tocar el dos a Morón de la Frontera a estudiar amb el mestre Diego del Gastor. Convençut malgrat tot que el músic flamenc neix, i no es fa, va ironitzar quan va anunciar el seu «intent de buleria» i la seva audaç «soleá japonesa» a costa d’El guardià de ramats, amb text de Pessoa.
El recital va ser també una commemoració dels clàssics d’una era: el Leonard Cohen de Susanna, el primeríssim Raimon de Som i l’amic Ovidi Montllor en aquella peça que li va dedicar, Què et sembla, Toti?,ia Cançó de suburbi. I el recordatori de Léo Ferré, amb qui el guitarrista va gravar un triple àlbum als 80. Referents que no haurien de quedar per al gaudi exclusiu d’una generació, i que va evocar queixant-se una mica del fred («tinc les mans gelades»), però amb bon humor. També
quan el balboteig d’un nen es va colar en una de les seves interpretacions instrumentals. Peça «per a guitarra i veu infantil», va fer broma. «Sempre és un gust escoltar-les».
Toti Soler, en pau amb el cicle de la vida, saludant la humanitat que ve i retrocedint al principi de tot a L’espera inútil, peça amb música del seu pare, Jordi Soler Bachs, i text de Marià Manent. Va centrar el bis juntament amb aquesta fita minimalista que és Petita festa, cant a la solitud extrema i símbol últim d’aquest músic caracteritzat pel seu art discretament radical.
n