BARRACA I TANGANA Comprometre’s
veiem en el futbol, on passi el que passi i vagi com vagi al teu equip, sempre hi ha alguna angoixa. Jo la pateixo en qualsevol plantejament de temporada. Quan passen uns mesos i al teu equip li va molt bé perquè és bo, i interpretes que per guanyar alguna cosa, per aconseguir l’objectiu, només es necessita que no es trenqui res i segueixi tot igual, que no es lesioni ningú ni succeeixi res estrany, llavors avances en la temporada tement aquell moment fatal que destrossi l’equilibri i ho enviï tot a l’aire.
Quan, en canvi, al teu equip li va malament perquè és realment dolent i entens que per sobreviure al foc necessites que passi una cosa extraordinària, que surti un cop de sort, que no guanyi el millor i que els rivals es facin un tret al peu, en aquest cas, et martiritzes implorant una carambola còsmica que eviti el daltabaix. I el millor és no pensar, si es pot, perquè això altre és insà i fa mal.
Davant la incertesa, gairebé sempre, el millor és trobar una certesa més forta. Em van explicar que Kaydy Cain sol explicar que es va tatuar la cara, de xaval, per obligar-se a ser el que volia ser, per evitar distraccions estèrils. Amb la cara tatuada ja no podria dedicar-se a robar, perquè el reconeixerien molt fàcil pels carrers, i tampoc tindria mai una feina normal amb un cucurutxo de tinta entre la galta i el front. Així, cada vegada que es mirava al mirall i veia la cara tatuada en el reflex, sabia que havia de centrar tota la seva energia a aconseguir ser el que volia ser, que s’havia d’esforçar per ser prou bo per viure de la música, com ara en el present. Havia de salvar-se ell, havia d’apanyar-se; aquesta era llavors la certesa més forta.
Tots els equips, penso, necessiten un equivalent. Una cosa que els obligui a ser el que han de ser, i res més que això, però ser-ho bé, perquè l’altra opció és només la mort. Aquest alguna cosa pot ser un entrenador. Convé que sigui un entrenador. Penso també que tots necessitem en algun moment de la nostra vida una cosa semblant. Una cosa que ens centri i que ens forci. En els millors casos no fa falta ni patir una pandèmia ni omplir-te la cara de tatuatges, en els millors casos, però no sempre. En el futbol, la música o la parella, en el que sigui: el cas és trobar la força per comprometre’s.
n