RODATGES AMB ESCENES DE SEXE del segle, segons ells

A través de la fantasia masculina del director. Algunes actrius comencen a rebel·lar-se contra aquesta mirada, i els coordinadors d’intimitat, que vetllen perquè no hi hagi explotació, comencen a ser figures establertes en les filmacions.

Ja que durant tantes dècades les pel·lícules han sigut dirigides per cineastes masculins, les escenes de sexe corresponen, en general, a la seva visió i les seves fantasies, poc realistes. El cine continua tenint aquest poder innat per crear arquetips en tots els sentits, i el sexe representat davant d'una càmera no és l'excepció: els models de la ficció cinematogràfica (o televisiva) acaben sent reproduïts en la realitat i no al revés.

Keira Knightley ha sigut una de les primeres a posicionar-se en aquest tema. El 25 de gener, The Guardian es feia ressò d'unes declaracions de l'actriu britànica en les quals assegurava que no tornaria a rodar més escenes de sexe dirigides per homes: «No vull tornar a fer més aquestes horribles escenes de sexe en les quals tot està greixat i tots grunyen. Em sento molt incòmoda retratant la mirada masculina».

La història del cine està trufada de casos significatius. Al Hollywood clàssic, Alfred Hitchcock no va rodar mai escenes de sexe explícit, atesos els codis de censura de l'època, però va despullar les seves actrius –Kim Novak a Vertigen, Tippi Hedren a Marnie– a partir de suggeriments i metàfores visuals que venien a satisfer els seus fetitxismes i fantasies respecte al sexe femení.

El 1972 va ser molt aplaudida la valentia de Bernardo Bertolucci al representar la intensa relació eròtica entre Marlon Brando i Maria Schneider a L'últim tango a París, però totes aquelles felicitacions van quedar en dubte dècades després quan el mateix Bertolucci va confessar que, en el rodatge d'aquestes escenes pujades de to, Schneider no sabia exactament el que passaria i que el que es va veure en pantalla no va ser consentit. No tot val, tot i que l'art en general utilitzi situacions límit destinades a obtenir un efecte concret.

Més recentment va saltar la polèmica amb La vida d'Adèle (2013), en la qual les escenes sexuals entre les dues protagonistes, Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux, van fer remoure els fonaments benpensants. Mesos després de projectar-se la pel·lícula a Cannes, es va saber que les dues actrius estaven molt molestes pel tracte que els havia donat el director Abdellatif Kechiche durant la filmació d'aquestes seqüències. Sens dubte representen la fantasia de l'home davant una relació lèsbica. Les dues actrius van pujar a l'escenari amb Kechiche quan la pel·lícula va guanyar la Palma d'Or a Cannes, abraçant-se i felicitantse com si al rodatge no hagués passat res. L'efecte de la protesta hauria sigut llavors fulminant. Knightley diu que només participarà en escenes de sexe si es tracta d'una realitzadora.

De moment, els seus dos últims treballs han sigut a les ordres de Philippa Lowthorpe, que l'ha dirigit a Rompiendo las normas, i Camille Griffin, en la comèdia nadalenca Silent night. Lluny queden els temps en què s'havia de sotmetre als designis de l'home que la dirigia darrere la càmera.

L’acte sexual ha sigut representat al cine

Durant la filmació d'una escena de llit a Expiació, el director, Joe Wright, va començar a dir-li cridant a Knightley que li fes una palla a James McAvoy. Wright va passar olímpicament del que havien establert durant els assajos. La paradoxa, si és que pot havern'hi, és que Knightley havia treballat abans amb Wright a Orgull i prejudici i van repetir a Anna Karenina i un anunci de Chanel, sent el cineasta amb qui l'actriu millor s'ha expressat. Però van fallar, com tantes vegades, les formes, i hi va haver abús de poder. En el cas de Bertolucci i Kechiche sembla evident aquest abús de poder. Potser també en el de Paul Verhoeven a Instint bàsic malgrat que el personatge dominant fos el de Sharon Stone. Però quan Michael Douglas exclamava que havia sigut el polvo del segle, s'imposava la fantasia masculina.

Anna Smith, presentadora del podcast Girls in film, pensa que qualsevol actriu té dret a sospesar la identitat del director quan hi ha escenes de sexe pujades de to. Una altra cosa és quan es tracta de directores, amb qui la representació del sexe –de l'acte, el comportament i el plaer– és ben diferent, com han demostrat Jane Campion, Claire Denis, Kathryn Bigelow o Greta Gerwig. Els denominats coordinadors d'intimitat, que assessoren en la filmació de les escenes de sexe, són ara una figura ja establerta que vetlla perquè no hi hagi cap tipus d'explotació de les actrius. Però fins que la representació dels cossos masculins despullats no sigui tan habitual com ho és mostrar el nu integral femení, la batalla no estarà guanyada.

ha assegurat que només participarà en escenes de sexe sota les ordres d’una directora

H