Pascal Comelade i les estrelles
El pianista rossellonès guia el periodista Donat Putx en un llibre de memòries del qual es deriva tot un món de referències musicals i filosòfiques. A partir del seu relat, procedim a esbossar un ‘diccionari Comelade’ reunint els conceptes clau del seu mó
No és fàcil explicar amb ordre i gràcia la laberíntica singladura de Pascal Comelade a la perifèria de les músiques, i el periodista i crític Donat Putx ho ha aconseguit amb Pascal Comelade, l’argot del soroll (Empúries). Un llibre en què recorre, de la mà del músic català del nord, les diferents estacions de la seva vida i obra, i posa llum en les seves peculiars teories sobre l’humà i el galàctic. A partir del seu relat, procedim a esbossar un diccionari Comelade reunint els conceptes clau del seu món.
ARGOT. Comelade té el seu, el seu argot sonor sota radar, encreuament de músiques populars i d’avantguarda, amb el piano i la botiga de joguines com a fils conductors. L’argot du bruit
(1998) és un dels seus àlbums més populars, si bé en la seva reedició del 2015, retitulat en català (L’argot
del soroll), va procedir a modificarne el contingut substituint temes i regravant pistes. Al seu món, la música mai és una realitat estable.
BEL CANTO ORQUESTRA. El grup de les seves entreteles, que va debutar el 28 d’octubre de 1983 a la galeria d’art Medamothi de Castèlnòu de Les, localitat veïna de Montpeller. Al seu costat van estar músics com Pierre Bastien i Cathy Claret. Però gairebé qualsevol ha pogut formar part de l’Orquestra almenys per una nit, incloent-hi passavolants reclutats just abans del concert. Entre 250 i 300 músics (i no-músics) hi van recalar fins a la seva dissolució al 2015.
BOLET. Comelade és, segons Sisa, l’home-bolet, dotat del «talent incontaminat d’una criatura amb patilles i vestit negre que, jugant, s’estavella contra els sons del passat i els sons del futur per convertir-los en els sons d’un present gronxat per les banyes de la lluna». Així ho va descriure a les notes de l’àlbum Psicòtic music’hall
(2002, el favorit de Comelade)..
CARVALHO, PEPE. El personatge de Vázquez Montalbán va donar nom a una de les receptes de la seva mare, Eliana Thibaut, «porc farcit amb sorpresa final». La senyora Thibaut és una autoritat en cuina tradicional de la Catalunya Nord, distingida amb el premi de Patrimoni Cultural del Ministeri de Cultura francès i amb la Creu de Sant Jordi.
CASASSES, ENRIC. El seu amic poeta i rapsode, vers lliure de la Bel Canto Orquestra, és segons el seu parer «el
Tete Montoliu del triangle», tot i que una vegada li va recriminar que hauria de fer «no tant de Quincy Jones i més de Phil Spector».
DISSIDENT. Del posicionament polític: Comelade no va sintonitzar amb el moviment Rock in Opposition dels 70. El seu «discurs leninista-maoista del rock’n’roll» li sembla «ridícul». Al llibre destaca que tant el jazz com el rock «no van necessitar ningú per existir, i no van haver de generar funcionaris culturals».
GLASS, PHILIP. La música repetitiva el va sacsejar als 19 anys: l’àlbum Music
with changing parts, de Glass, i els treballs de La Monte Young, Steve Reich i Terry Riley. D’aquí van sorgir les seves experimentacions casolanes amb un òrgan i un magnetòfon Revox, «bloquejant una nota amb cinta adhesiva: moooh...».
HARVEY, PJ. L’anglesa va quedar embadalida als 90 amb la música de Comelade, com Vic Chesnutt i Kurt Wagner (Lambchop). Després de la col·laboració a Love too soon, Harvey va proposar a Comelade aparèixer com a convidat del seu concert a Zeleste el 1998, i aquest va declinar l’oferta. «Potser en un teatre, sí, però al Zeleste, no».
HUMOR. La ironia costumista-surrealista flota en tota la seva obra, sempre fugint corrents del pretenciós i l’intel·lectual. Donat Putx ho fa notar quan cita títols de peces com À Tomboctou sans mariachis o Spinoza was a soul garagist.
INDÚSTRIA, 151. En aquesta adreça de Barcelona hi havia el pis on es va instal·lar el 1973, amb 18 anys; un amagatall de Lluís Llach, heretat de la seva àvia, pel qual van passar col·legues del món
teatral com Carme Callol, Pepa López i Rosa Vergés.
JAPÓ. En aquest país, capsa de sorpreses, operen Pascals, una cosa més que una tribute band comeladiana, que desenvolupa el seu llenguatge amb pianos de joguina, ukeleles, serres i acordions.
LLACH, LLUÍS. El cantautor era amic del seu pare, el senyor Pere Comelade, activista catalanista amb un passat pròxim a Estat Català. Pascal descriu Llach com «un humanista», si bé discrepa del seu enfocament musical: bon compositor, desafortunats arranjaments.
MONTPELLER. Aclarimho una vegada per sempre: Pascal va néixer en aquesta ciutat occitana (el 30 de juny del 1955), i no en la de vegades citada (per ell) Sant Feliu de les Forxetes, localitat que no existeix. La família Comelade és originària de Bompàs, al costat de Perpinyà.
PARTITURA. La notació musical ortodoxa no existeix en el món de Pascal Comelade, que s’asseu al piano davant un grapat de papers amb peculiars apunts, escrivint les notes tal qual (do, fa...) amb indicacions pintoresques: «¡¡¡Sense swing!!!» a propòsit de la versió de Mood indigo, de Duke Ellington.
PLA, ALBERT. Van quedar per veure’s al Bar Royal, de Figueres, Pla no va aparèixer i van tardar deu anys a tornar-se a citar. El clímax de la seva entesa va ser Somiatruites, que va ajudar Comelade a visitar per primera vegada ciutats com Jerez, Granada o Logronyo. Molta vida de furgoneta, que el va esgotar.
PROMISCU. Infinits són els seus col·laboradors al llarg de més de quatre dècades, i ha compartit nominalment discos amb creadors com per exemple
Enric Casasses, Pau Riba, Richard Pinhas, The Limiñanas, la Cobla Sant Jordi o Ivette Nadal.
PUJOLS, FRANCESC.
La Catalunya d’abans de la guerra li causa una particular fascinació, com li va fer notar, recorda, Joan Ollé, al suggerir-li que idealitzava aquell passat. Entre els personatges destaca el teòric de la religió científica catalana.
RESOLÍS. Bar fetitxe de la plaça del Raspall, de Gràcia, freqüentat per la comunitat gitana, que a partir dels anys 80 es va constituir en un epicentre de les seves aventures barcelonines. Va il·lustrar aquesta connexió amb el barri (o vila) a l’àlbum Les places de Gràcia, gravat el 1986 amb Víctor Nubla (Macromassa) i que no va veure la llum fins a dues dècades després, quan tots dos el van posar en circulació sense preu de venda al públic, en intercanvi amb objectes fungibles (exemples: una ampolla de whisky, drogues o el dret a ocupar un balcó a la Patum de Berga).
RIBA, PAU. Els dos volums del tòtem Dioptria (197071) li van obrir un món. També l’àlbum de Música Dispersa, i els primers de Sisa (Orgia) i Tapimán, rares flors de l’underground català.
SEX MACHINE. La fita de James Brown va donar lloc a un dels molts covers adoptats per la Bel Canto Orquestra. Versió més frenètica: la de tres hores a la plaça del Sol del 2008, amb còmplices com Laia Torrents (Cabosanroque) i Pau Riba.
SISA. Malgrat que Comelade l’admirava des de la distància, tots dos no es van conèixer fins al 1993. Es van estrenar amb Yo quiero un tebeo, una cançó per al Saló del Còmic, després van actuar junts al club Costa Breve (carrer Aribau) com Los Hermanos Ramallets, i van culminar el vincle a l’àlbum de retorn de Sisa, Visca la llibertat (2001), a la presentació del qual al Palau van entrar tots dos a escena amb patinet.
TALGO. Un comboi del Tren Articulat Lleuger Goicoechea Oriol solia portar Comelade a Barcelona en les seves incursions exprés dels 70. L’agafava a Montpeller, procedent de Ginebra, i d’allà a l’estació de França, d’on sortia escopetejat rumb a la Rambla i als cafès i les botigues de discos. «Barcelona era el meu Nova York», afirma en el llibre.
TR ANSVERSAL. Així és el tall que practica a la música, prescindint de gèneres: Captain Beefheart, Glenn Gould, Erik Satie, Camarón, Bambino, Sisa. «El més important és el moment en què salta l’espurna».
VAN VLIET, DON. Identitat real de Captain Beefheart, visionari del primitivisme musical més arriscat, a qui anomena familiarment El capità. Un dels seus grans favorits, així com MC5. Músiques que va descobrir a Ràdio Andorra, estació a què «cal fer un homenatge».
WYATT. L’ex Soft Machine va situar el 1993 l’àlbum El primitivisme entre els seus favorits en una llista per a Les Inrockuptibles. Wyatt ja havia proposat a Comelade gravar un disc de cançons de la Guerra Civil, va projectar que no va fructificar. La trobada (sempre a distància, via fax) es va materialitzar, per fi, en una versió de September song, de Kurt Weill. Wyatt compara Comelade amb Picasso per tocar «com ho faria un nen, i ja sabem que els nens són els més honestos».
ZAPPA, FRANK. Un altre dels seus artistes de capçalera, el va homenatjar a Zappambarretina. Una composició inspirada en el concert del nordamericà al Palau d’Esports, on va actuar tocat pel tradicional gorro català.