Andreu Martín NOVEL·LISTA I GUIONISTA DE CÒMICS
El veterà autor acaba de publicar una nova trama negra, ‘Ara direu que estic boig’, protagonitzada per un dibuixant que sent veus i a qui acusen de l’assassinat de la seva veïna i amiga.
A la seva nova obra, Ara direu que estic boig, l’autor de novel·la negra aborda els trastorns mentals que abundaran després de la pandèmia i ret homenatge al món del còmic, tan còmode en la seva bogeria.
Al jove Francesc Ascàs, dibuixant de còmics que viu enclaustrat i sol al seu claustrofòbic apartament de l’Eixample barceloní, el veïnat el té per boig, pel noi estrany del barri. Ell sent veus i diu coses estranyes i està enganxat a les prediccions d’una maga televisiva. Només té una amiga, la seva veïna Blanca Benito, que un dia apareix assassinada. D’aquí a ser el principal sospitós, un pas. Aboca Andreu Martín (Barcelona, 1949) en aquesta trama de la seva nova novel·la, Ara direu que estic boig (Alrevés, també en castellà), que va presentar fa pocs dies al festival BCNegra, el seu interès pels trastorns i psicopaties i per la literatura de l’absurd i rendeix homenatge al món del còmic, una de les seves passions.
Acabada abans de la pandèmia, Martín havia consultat psiquiatres i psicòlegs i llegit sobre trastorns mentals. «Però no volia crear un personatge de llibre, no volia encasellar el Francesc com a esquizofrènic o paranoic perquè això era posar-me uns límits que no em deixaven moure. Volia que fos com a mi em donés la gana, perquè per a això escric ficció i no tractats de psicologia. I la gent real no són personatges de llibre», explica el prolífic autor i mestre del gènere, després de títols com Tothom et recordarà i La favorita de l’Harem, també a la col·lecció Crims.cat.
‘L’estrany, el diferent’
«Quan va al metge, el primer que li pregunta és si sent veus i pensa ‘ja m’estan classificant’. El malalt mental és prou lúcid per saber que si parla de les seves visions i explica que sent veus li penjaran l’etiqueta de boig –afegeix l’autor de
Cabaret Pompeya–. Em va interessar la preocupació del personatge per com el veuen els altres. S’automargina perquè sap que està marginat, que és l’estrany, el
diferent. I quan la seva veïna és assassinada el veuen a més com el boig perillós».
Martín retorna a una afició antiga «pels textos de l’absurd». «Em va influir molt [Samuel] Beckett i [Eugène] Ionesco, tot i que en el fons m’avorrien perquè darrere d’ells no hi havia una història. A l’apostar per aquesta visió absurda del món es veien obligats a abandonar tota la història», apunta qui no renuncia a utilitzar l’humor a les seves novel·les. «Escric per divertir-me i divertir. Per mi és una responsabilitat buscar una bona història que faci pensar, patir, però també riure, que apassioni el lector i el retingui».
El protagonista es mou poc, del bar on dina al lloc on es reuneix amb el seu editor i els seus amics del còmic. «És una colla esbojarrada que li permet ser qui és, homes i dones que al veure’l ja saben si s’ho passa bé o si pateix. Perquè ell és un malalt mental, i com a tal, pateix i té conflictes. I en aquest ambient ho saben i li donen l’oportunitat de manifestar-se com a ell li agrada i de trobar-se a gust, tot i que quan ha de tornar a la solitud del seu pis es deprimeixi.»
«Els dibuixants de còmic tenen una gran llibertat a l’hora de crear mons que, sovint, són delirants, com els d’El Jueves o El Víbora, amb la bogeria creativa de Robert Crumb o de Nazario, o de Gallardo i Mediavilla, que van crear aquell personatge que sortia del psiquiàtric», apunta Martín al·ludint a Makoki i a dues de les revistes en què va col·laborar com a guionista.
Novel·la de gent amb mascareta
Ara direu que estic boig «ha sortit d’aquest caldo de cultiu», assumeix, avançant que durant el confinament ha estat escrivint una altra novel·la «de gent que va amb mascareta pel carrer» a més de preparar un projecte juntament amb l’excomissari dels Mossos d’Esquadra Joan Miquel Capell.
Martín opina que «el distanciament social per lluitar contra el virus és una animalada perquè el que cures a nivell físic ho empitjores a un altre nivell. Cal imaginació per part dels polítics, que han perdut de vista la salut mental, les relacions personals i l’economia, amb tanta gent arruïnant-se». «M’estranya que no hagin sortit més brots psicòtics entre la població», conclou.
L’autor aboca el seu interès per les psicopaties i la literatura de l’absurd