L’impacte de la crisi de la vivenda en els nens
¿Què passa pel cap dels menors que s’enfronten a quedar-se sense llar? ¿Com viuen els nervis de l’abans, la tensió del durant i la gestió del després? «El meu fill pateix quan veu els Mossos», explica una mare desnonada.
La Teresa i la seva parella es van comprar un pis al barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona, l’any 2007. Aleshores tots dos treballaven. Ella, mare de sis fills, en un hotel; ell, a la construcció. El banc els va donar la hipoteca sense massa problemes, però, al cap de poc temps, la cosa es va torçar. Tots dos van perdre primer la feina i després, el pis. El que no van perdre va ser el deute, que els va acompanyar com una llosa. Història no per mil vegades explicada menys dura, i les conseqüències de la qual es continuen arrossegant més d’una dècada després. «Jo no pateixo per nosaltres, pateixo pels nens. Sentir les coses que em deia el petit, amb només 10 anys, era molt dolorós; s’assabenten de tot i pateixen per coses per les quals no els toca patir, no a aquesta edat», relata aquesta mare, una lluitadora.
Després de rebre la notificació judicial van deixar el pis abans que els desnonessin per la força (va voler estalviar aquest tràngol als seus fills) i en van llogar un altre molt a prop, al barri, perquè els nens no perdessin la seva xarxa: l’escola, els seus amics, el centre obert... Però també els va ser inassumible pagar la quota i van tornar a quedar-se al carrer. «Un home em va veure a la plaça, un dia que plovia, amb les criatures i em va donar una clau. Em va dir: «Posa’t allà», explica. Recorda també que el pis estava «fet un fàstic», però no tenia alternativa, així que allà es van ficar. «Havia de donar un sostre als meus fills», prossegueix. Amb aquest mateix objectiu va moure cel i terra fins que va negociar i va firmar amb el banc propietari del pis un lloguer social. «Fins que ens van acceptar el lloguer social, sobretot el nen ho va passar fatal. Patia perquè no se’n volia anar del barri, va passar molts nervis, vam haver de portar-lo al psicòleg», continua la Teresa, a qui l’esmentat contracte li venç d’aquí a uns mesos i torna a estar intranquil·la.
Històries que es repeteixen
Amb les seves diferències, la història de la Teresa, la dels fills de la Teresa, podria ser la de qualsevol dels 463 nens i nenes que van conviure amb una ordre de desnonament només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre de l’any passat a la capital catalana. La de la Claudia i els seus set fills al Poble-sec, el desnonament dels quals van parar els veïns atrinxerats a la porta i la mediació municipal a l’últim minut, el 5 de novembre passat, malgrat la moratòria anunciada pel Govern i el decret firmat per la Generalitat. O la de la Ruth i els seus tres fills, el desnonament dels quals per part dels Mossos d’Esquadra de nit, a poques hores del toc de queda i en plena segona onada de pandèmia va remoure consciències (i l’impacte mediàtic del qual va aconseguir que la família pogués tornar al pis l’endemà amb un lloguer social). Una situació que preocupa els professionals de la salut i del tercer sector, que veuen diàriament, des de la trinxera, l’impacte que aquesta precarietat habitacional té en aquests nens i adolescents.
Injustícia que no cessa
Per intentar posar-hi fre, o, com a mínim, minimitzar aquest impacte, una dotzena d’entitats i col·legis professionals i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) van enviar a finals d’any una carta al president del Govern, Pedro Sánchez, en la qual li demanen la suspensió «efectiva» de tots els desnonaments «pel greu impacte en el benestar dels menors, ja que afecta principalment el seu estat d’ànim, autoestima i rendiment escolar».
Petits resilients
«Hi ha nens que expressen pena, ràbia o por, depèn del moment, però d’altres, no; d’altres ja són molt resilients. Malgrat que alguns són molt petits, ja han passat molt: en molts casos, deixar el seu país d’origen i familiars i amics, arribar a un país desconegut, on no entenen res ni ningú i ningú els entén a ells. El desnonament va relacionat a una situació de pobresa que els impacta en molts altres aspectes. Altres nens no diuen res perquè no els assenyalin, perquè no els etiquetin, però ho porten per dins; d’altres ja venien de viure en una habitació rellogada i normalitzen el fet d’anar canviant d’habitació a pensió», assenyala Vane Sanz, presidenta d’Ubuntu, entitat sense ànim de lucre que treballa amb famílies vulnerables del barceloní barri de Ciutat Meridiana des de l’any 2008.
Un territori i un temps en què molts nens han crescut veient les furgonetes dels Mossos d’Esquadra dia sí, dia també, de camí a l’escola, a l’institut, a l’escola bressol. «Les veuen i em diuen, mira, mami, un desnonament. Pobres nens. Jo els entenc», explica la Teresa.
Normalitzar l’extraordinari
Aquesta presència policial tan habitual al barri, no només pels des
nonaments, remou alguna cosa per dins a la Vane. «Ho hem normalitzat. No hauríem de fer-ho, però ho hem normalitzat», reflexiona l’educadora i defensora dels drets dels nens. «No és normal que les criatures, al sortir del centre obert, que és, al costat de l’escola, el seu espai de seguretat, es trobin el que es van trobar la tarda del desnonament de la Ruth», exposa la Vane abans de compartir una anècdota. En la concentració de recolzament a la família celebrada l’endemà de l’esquinçador desnonament d’aquesta família, unes nenes que coneix del centre obert estaven assegudes en un banc, observant l’escena i escrivint una cançó, la lletra de la qual després li van ensenyar. Deia així: «Jo vull un lloguer; una bona vida per tots hem de tenir; si en treus una, ens treus a totes». Amb allò de treure, no es refereixen només a treure-les de casa, sinó que això moltes vegades significa també treure-les del barri, deixant enrere l’escola i les seves amigues, membres clau en la seva fràgil xarxa de recolzament.
Per a la Vane és molt important la mirada sobre aquests nens. «És important, depèn a quina edat, que ells acompanyin tot el procés. Recordo un desnonament en el qual les nenes van ser les encarregades de fer el te per a les persones que van acudir a parar-lo. És interessant que elles puguin entendre i participar, que se sentin protagonistes de la seva història», apunta.
Rellogats o sense aigua
Maria Juan és l’educadora social de l’institut escola Trinitat Nova, centre de màxima complexitat en el qual una part important de l’alumnat pateix precarietat habitacional. Ja sigui perquè viu en infrahabitatges –tota la família en una habitació rellogada o en un local sense aigua– com perquè pateix inestabilitat habitacional: «Ara ens han deixat estar aquí, ara allà». «Sobretot als grans, en la mesura possible, jo els recomano que es mantinguin a l’escola fins que trobin una vivenda més o menys estable per estalviar tants canvis als nens i tinguin algun punt de referència», apunta l’educadora, qui, com la Vane, també confia en la resiliència d’uns nens que estan creixent superant totes les adversitats imaginables.
«Les famílies viuen els processos de desnonaments amb molta angoixa i moltes vegades la traspassen als nens. Jo el que faig és calmar-los. Explicar-los que el que els passa a ells els passa a molts altres nens de l’escola», prossegueix la Maria, que apunta que de vegades també passa que el nen es mostra serè i et diu: «Sí, sí, jo ja estic acostumat, estic molt tranquil». «D’altres, en canvi, tenen actituds més disruptives i quan parles amb ells et diuen que vindrà la policia a fer-los fora», prossegueix aquesta entregada educadora.
De situacions se’n troben milers. Des que durant els dies previs al desnonament els nens no acudeixin a l’escola «perquè s’han de quedar a casa fent guàrdia per si venen a fer-los fora» o famílies que no porten el nen a l’escola el dia del llançament perquè estigui a casa quan arribi la policia i fer així pressió per evitar el desnonament, o nens que sí que acudeixen a l’escola, però els dies previs estan rebotats i cansats, i s’arriben a adormir a classe per no haver descansat. I si aconsegueixen parar-lo, l’endemà acudeixen eufòrics, fins a la pròxima.
«Afecta
l’estat d’ànim, l’autoestima i el rendiment escolar»
«El desnonament
va associat a una pobresa que els impacta en molts aspectes»