Milena Busquets: «Escric per donar plaer als altres, no a mi»
Sis anys després del gran èxit de ‘També això passarà’, l’escriptora publica ‘Gemma’, obra que parteix del record d’una companya seva d’escola que va morir de leucèmia als 15 anys.
És difícil obligar Milena Busquets a cenyir-se a les regles a l’ús de la presentació literària, marcar-la a cau d’orella perquè no fugi d’estudi explicant com de bé s’ho va passar a Buenos Aires quan la van allotjar a una suite on abans havia plantat, sa diabòlica majestat Mick Jagger, les seves reials natges. Milena vagabundeja per les seves opinions amb apassionament i la convicció que tampoc n’hi ha per tant, que avui està dient això però en qualsevol moment pot canviar d’opinió. Surfeja per les seves respostes, busca l’aprovació dels periodistes, fa preguntes al seu torn, riu estrepitosament i no acaba de prendre-s’ho gaire seriosament. Ningú diria que aquesta dona, de la qual es diria que s’ha negat a créixer tot i que sigui mare de dos fills que gairebé ocupen més que ella, tingui com a motiu principal de la seva literatura la mort. Ho va ser en el seu gran èxit
També això passarà, sobre la de la seva mare, Esther Tusquets, i ara, sis anys després, en Gemma / Gema (Amsterdam / Anagrama), que es posa a rodar amb el record d’una companya d’escola morta de leucèmia als 15 anys i que va suposar per a l’autora la primera experiència davant la desaparició d’algú estimat. En un moment com l’adolescència en què et falten armes per comprendre què nassos és això.
Com el tir amb arc
Gemma no va de la Gemma, la companya que a l’escola bressol s’asseia al pupitre del costat, sinó de la mateixa Milena, que afila i liofilitza el seu estil en tot just 150 pàgines i tipografia per a vista cansada per llançar reflexions contundents embolicant-les amb la seva habitual lleugeresa, que alguns podrien titllar de frivolitat, marca de la casa. L’autora compara la seva escriptura a l’art del tir amb arc: «Per a mi escriure és com llançar una fletxa i intentar que vagi directa a la diana sense divagacions o autocomplaença per demostrar com de llesta soc. De fet, no escric per donarme plaer, sinó per donar-lo als altres. Per això m’he compromès a intentar donar una hora i mitja de satisfacció al lector». La Milena que es retrata a Gemma continua lidiant amb els seus fills, les seves amigues i un nòvio actor en una relació que s’esllangueix. «Molts periodistes m’han preguntat qui és aquest actor», diu, divertida amb el secret, i amb el teló de fons del rescat dels seus records i dels dels altres.
Esmenta l’autora aquell moment memorable –per molts motius– de Ciutadà Kane en què un personatge evoca quan, 50 anys enrere, es va creuar tan sols uns segons amb una jove amb un vestit i un para-sol blanc en qui no ha deixat de pensar ni un sol dia des d’aleshores. «La memòria és molt estranya. ¿Per què hi ha records que es queden amb nosaltres i es tornen fundacionals? La història de la Gemma sempre va estar amb mi». El llibre no és, com es podria pensar, una cosa tràgica, una paraula que no entra al diccionari de l’autora, sinó vital i alegre. «La tragèdia és un material molt perillós perquè sempre es corre el risc, de delectar-s’hi, de caure en la cursileria». La cursileria és per a ella el pitjor dels pecats, un mal que segons la seva opinió està a l’ordre del dia: «Crec que vivim uns temps entre cursis i salvatges, marcats gairebé sempre pel temor d’ofendre els altres. ¿No hi ha manera de dir el que pensem sense barallarnos? Ens hauríem de relaxar una mica. A mi a casa em van ensenyar que ser honest i amable és una regla bàsica d’educació».