Quinquis per a l’eternitat
Un llibre, el 40è aniversari de ‘Deprisa, deprisa’ i la pròxima estrena de la pel·lícula ‘Las leyes de la frontera’ certifiquen la fascinació per l’univers més extrem dels barris d’extraradi dels 70 i 80
El símbol cultural dels suburbis dels 70 i 80 reviu amb un llibre, un film i els 40 anys de ‘Deprisa, deprisa’
Si d’una cosa es pot estar segur a Espanya és que cíclicament hi haurà un ressorgiment de l’interès per l’era quinqui dels anys 70 i 80, quan realitat, cine i música es van retroalimentar per forjar un fenomen sociocultural esquerp i genuïnament espanyol. De nou ha arribat la seva hora.
Poochyeeh té 29 anys i acaba de publicar a l’Editorial Inflamavle el treball de final de carrera que va acabar fa uns anys, Cine quinqui. Relato de una sociedad a través de la
música. Per a ella ha sigut una mena d’exorcisme. Va tenir gent pròxima que va morir a causa de les drogues. I, sense anar més lluny, van trobar mort per sobredosi José Luis Manzano, actor fetitxe del cine quinqui d’Eloy de la Iglesia, al carrer on vivia la seva àvia. Malgrat tot, sentia que havia d’estudiar a fons aquest món, perquè era una manera no només de desterrar fantasmes, sinó també de treure-li les teranyines i aportarne una visió contemporània. «Durant molt temps, ha regnat la incomoditat als barris al parlar-ne, però les noves generacions ens hi estem acostant d’una altra manera. Al cap i a la fi, veiem certs paral·lelismes amb el desencant, la impossibilitat d’accedir a una feina digna i la necessitat de rebellar-nos contra això», relata l’autora, que també lidera un projecte musical que es diu, precisament, Sweet Barrio.
Retrobament amb el barri
Aquest mes de febrer es compleixen 40 anys de l’estrena de Deprisa, deprisa, de Carlos Saura, a la Berlinale, on va conquerir L’Os d’Or. L’obra mestra del cine quinqui espanyol, emesa ahir a la nit a La 2, és una de les màximes referències que ha tingut Daniel Monzón a l’hora de rodar l’adaptació de la novel·la de Javier Cercas
Les lleis de la frontera, ambientada en la Girona extrema de finals dels 70; film que es troba ara en procés de postproducció. Aquesta conjunció de coincidències ens porta a plantejar-nos una pregunta: ¿per què continua tan vigent a Espanya la fascinació per l’univers generat pel cine quinqui?
«En les últimes dècades hem assistit a un retrobament amb el barri», reflexiona Juan Vicente Córdoba, director del documental
Quinqui Stars (2018) i veí de tota la vida d’Entrevías, a Vallecas. «Quan jo era jove volíem sortirne i a poc a poc hem anat recuperant la dignitat. Per això m’agrada que les noves generacions se sentin orgulloses de ser del seu barri», explica. «Hem trobat el nostre lloc», afegeix Poochyeeh. «Tenim clara la nostra identitat i ganes d’expressar-nos».
Poochyeeh va decidir que la portada del seu llibre fos un fotograma de Deprisa, deprisa, en la qual veiem Berta Socuéllamos subjectant una pistola al costat de José Antonio Valdelomar, la mateixa que il·lustra aquesta doble pàgina. ¿La raó? Creu que és una de les poques pel·lícules quinquis en què el paper de la dona és realment important. «En la majoria dels casos, es tractava d’un element passiu, així que per això m’agrada reivindicar aquesta pel·lícula. Afortunadament ara les dones tenim la llibertat que no van tenir les nostres mare i àvies d’elegir i d’expressar-se. Ara som més fortes».
Des que, el 2009, Mery Cuesta va comissariar amb Amanda Cuesta l’exposició al CCCB Quin