Sense Mario Draghi
Espanya no és Itàlia. Li falta un tecnòcrata de prestigi que sigui capaç de formar un Govern d’unitat
Dissabte vaig rebre una nota d’un empresari amic que segueix atentament la política: «La perspectiva econòmica és dolenta, bastants comerços tancaran, molts ertos es convertiran en eros, els ciutadans corrents ho passaran fatal i, mentrestant, al Govern d’Espanya es barallen i al de Catalunya discuteixen sobre el que pensa la CUP de l’ordre públic. Només puc ser pessimista, tret que, com Itàlia, trobem el nostre Mario Draghi».
El meu amic té bastanta raó. Amb dues excepcions. Una de bona, les coses sempre acaben una mica millor del que l’anàlisi intel·ligent fa témer. L’altra, dolenta: no tenim un Mario Draghi i no el podem inventar.
Itàlia, potser perquè va ser fundadora del Mercat Comú quan Franco encara no havia donat llum verda al pla d’estabilització, ha tingut presidents de la Comissió de Brussel·les i un president excepcional del BCE que va fer a l’euro major d’edat en els pitjors moments de la crisi del 2012. Nosaltres no tenim cap Mario Draghi. El més pròxim seria Luis de Guindos, actual vicepresident del BCE, o Joaquín Almunia, que va ser vicepresident econòmic de la Comissió. Però no són Draghi i tots dos, tot i que de criteri obert, estan identificats amb el PP o amb el PSOE.
Tampoc tenim un president de la República com Sergio Mattarella, amb ofici i consens darrere, que es pugui permetre buscar un polític o tecnòcrata de prestigi i imposar-lo a la majoria de partits. Felip VI és una altra cosa. La monarquia té avantatges i inconvenients. Cert que una república no garanteix un Mattarella, però costa veure el Rei negociant un president de Govern amb ERC o JxCat. I encara costa més ignorar que la premsa conservadora de Madrid es regiraria alarmada contra el monarca abduït que tingués aquesta estúpida idea.
No, no tenim ni Draghi ni Mattarella. Però fins i tot si els poguéssim improvisar, costa creure que l’aspirant a Draghi espanyol (Guindos, Almunia, Solana, Matutes...) formés un Govern d’unió nacional que anés de Vox a Podem, passant pel PP i el PSOE i sense boles negres dels nacionalistes bascos o catalans. És el que Mattarella i Draghi –en una Itàlia atribolada, però amb l’al·licient de rebre 200.000 milions de Brussel·les més el finançament del dèficit públic pel BCE– han aconseguit al fer aprovar pel Parlament un Govern que va des de la Lliga (similar a Vox) fins a l’M5E (Podem) passant per Berlusconi (PP) i el
Partit Democràtic (PSOE). Només queda fora Germans d’Itàlia, la Vox més recalcitrant. No, no tenim Draghi, ni Mattarella, ni una possibilitat d’unió nacional com a Itàlia. Felipe González tenia raó quan fa pocs anys va dir que la política espanyola s’assemblava cada vegada més a la italiana (més partits i menys consens) però amb un agreujant: «Sense italians».
Aquesta és la realitat amb què, enmig de la pandèmia, amb el sant temor de la crisi social causada per l’economia i amb fundades esperances en la vacuna, haurem d’afrontar d’aquí a pocs dies l’arribada d’una incerta primavera. No hi ha més remei, no hi ha més cera que la que crema.
Potser això de Mario Draghi fa que algú, a la Moncloa, o a Génova abans de ser venuda, o a Calàbria (la seu barcelonina d’ERC), pensi que si els italians agafen el toro per les banyes, els espanyols (i els catalans) d’alguna manera els haurem d’imitar. O, en cas contrari, caure arrossegats com a fruit dels nostres irrenunciables i molt dignes valors.