PSC i ERC, ‘sit and talk’
Els republicans han d’escoltar l’aclaparadora majoria d’esquerres al Parlament
En la primera compareixença després dels resultats electorals, el líder d’ERC, Pere Aragonès, tenia un missatge en clau europea: «Sit and talk. I would like to send a message to European authorities; the results are clear». En efecte, els resultats són clars: la ciutadania a Catalunya ha votat diàleg per l’esquerra.
Amb 83 diputats, l’esquerra en conjunt ha obtingut 22 diputats més que el 2017, i la suma de parlamentaris més elevada en la història recent de Catalunya. Les últimes dues vegades que l’esquerra va tenir majoria al Parlament (el 2003 i el 2006), el PSC, ERC i ICV (aquest últim actualment integrat a En Comú Podem, ECP) es van posar d’acord per formar un tripartit. Aquesta vegada la fórmula hauria de ser diferent: un Govern catalanista, però no independentista, format per ERC i ECP i avalat des de fora pel PSC.
Després de les eleccions del 2019, dèiem que l’horitzó d’ERC és el PNB. La coalició independentista catalana ERC-CiU/Junts ha sigut un fracàs complet des del punt de vista de la política social (i fins i tot de la territorial), i ha arribat el dia que ERC prengui la decisió de convertir-se en el PNB català. ERC té l’oportunitat d’enviar Junts i les seves polítiques liberals a l’oposició, i tenint en compte les discrepàncies internes que els caracteritzen (ells ho anomenen transversalitat), és molt probable que si no governa, es desintegri.
No es tracta d’inventar res nou, sinó de seguir el camí que van obrir Gabriel Rufián, Joan Tardà o Aitor Esteban a Madrid, que és ser el partit útil i aconseguir el millor acord sense renunciar als seus principis. ERC ha d’escoltar no només els seus votants, sinó l’aclaparadora majoria d’esquerres que hi ha al Parlament.
Socialistes i republicans són dos partits històrics que es defineixen com a socialdemòcrates, i ERC i En Comú Podem comparteixen el Grup Verd al Parlament Europeu. ECP pot exercir de pont entre els dos partits i fer que aquests busquin, i trobin, les seves similituds. Particularment, enmig d’una pandèmia, fa falta un Govern català amb capacitat de gestió i sensibilitat social, alhora que un esperit internacionalista.
Dit tot això, fan falta dos per ballar un tango. El PSC ha guanyat les eleccions en vots i empatat en escons, però no té una majoria parlamentària per governar. El PSOE va mostrar responsabilitat d’Estat formant una coalició amb Podem a escala nacional, malgrat la seva reticència inicial. El PSC ara té l’oportunitat d’exercir aquesta mateixa responsabilitat si facilités la formació d’un Executiu d’esquerres.
El PSOE titubejarà sobre la possibilitat de recolzar un Govern d’Esquerra a Catalunya. No obstant, un pacte PSC-ERC, que probablement
L’acord entre els dos partits pot abaixar la tensió que hi ha hagut a Espanya amb la qüestió catalana des del 2012
inclouria indults per als independentistes a la presó, pot precisament abaixar la tensió política que hi ha hagut a Espanya amb la qüestió catalana des del 2012. Per primera vegada des del 2010, la dreta nacionalista de CiU/Junts no seria al capdavant del Govern. El pacte facilitaria la governança a nivell nacional: històricament, és molt difícil governar Espanya sense tenir una certa implantació social i política a Catalunya i el País Basc. Les dretes tradicionals, tant les espanyoles (PP, Cs) com les catalanes (Junts, PDECat), estan en crisi, i la crispació amb Catalunya és justament el que ha permès l’auge de l’extrema dreta (Vox).
En clau europea, aquest pacte suposaria un respir per al Govern progressista espanyol. Amb la marxa del Regne Unit, Espanya s’ha convertit en un país encara més important a la Unió Europea. En aquest context, hauria de ser una prioritat evitar que es repeteixi un camí com el del 2017 (referèndum i posterior declaració d’independència unilateral).
I si tots els arguments donats fins aquí no han convençut ERC i el PSC a entendre’s, potser valdria la pena recordar-ne un altre: l’alternativa és (molt) pitjor. Un Govern català amb Junts significa el pitjor dels dos mons: d’una banda, una falta absoluta de política social d’esquerres i, de l’altra, un nacionalisme que amenaça constantment amb la via unilateral. La repetició electoral és una opció que ni plantegem en un context d’emergència sanitària i social.
PSC, ERC: sit and talk. La valentia serà recompensada.