El país sense dretes
Catalunya és el primer país del planeta on cap partit es reconeix de dretes. La violència policial és ja homologable a qualsevol Estat europeu, amb ulls rebentats i encapsulaments temeraris, però l’autèntica i veritable novetat mundial és que ningú amb responsabilitat en el Govern tanca files amb els Mossos. De sobte, els partits del Govern sortint i probablement futur, a cavall d’una nova onada pseudorevolucionària, s’han tornat uns activistes antiBrimo, tot i que, això sí, des dels despatxos oficials. Com ja va passar a Urquinaona, l’independentisme torna a disparar-se al peu denunciant només els abusos policials però posant-se descaradament de perfil davant la violència desencadenada de pedrades i saquejos: un doble arrasador que desmenteix la vella idea de la revolució dels somriures i dona munició gratis als que volen embrutar-los.
Curiosament, durant cinc dies l’alcadesa Colau, d’origen antisistema, ha sigut l’única governant que ha sortit en defensa dels cossos policials i actuant com un partit d’ordre. Definitivament, hi ha fenòmens paranormals que només poden succeir a Catalunya: com que el partit que des de fa 10 anys dirigeix la Conselleria d’Interior digui que l’actuació dels Mossos és inadmissible el dia que s’assalta salvatgement una comissaria a Vic. I és que el curtcircuit català és el mateix des que va començar el procés: Convergència, amb o sense canvi de nom, vol ser alhora el sistema i l’antisistema, l’ordre i la revolució, un impossible que l’ha portat a perdre el lideratge de l’independentisme i a proclamar la DUI, però només de 22 segons.
El resultat és que aquesta dreta amb breus atacs guerrillers no vol ser-ho, almenys de paraula, perquè admetre-ho implicaria renunciar a l’activisme. És a dir, es tracta de conservar el poder però sense el cost del seu exercici. Quan es refredin els contenidors i les terrasses deixin de cremar, JxCat tornarà a recordar que és el partit dels botiguers, o que, per exemple, està en contra de l’impost de successions. Com va dir un dels seus líders, ideologia o sobiranisme. És a dir, fins a arribar a Ítaca ningú pot ser de dretes.