En record d’Alberto Oliart
Alberto Oliart va exercir el càrrec de ministre de Defensa durant el judici als autors del cop d’Estat del 23-F. El seu successor en el càrrec qualifica el traspàs de la cartera entre ells dos com a exemplar, i recorda que allà va néixer una amistat durad
Vaig conèixer Alberto Oliart a la coberta d’una corbeta atracada al port de Barcelona a finals de maig del 1981 en ocasió del dia de les Forces Armades. Cap dels dos tenia ni idea que un any i mig més tard començaríem una bona amistat i que el reemplaçaria al Ministeri de Defensa.
Oliart ha sigut una persona d’ocupacions diverses i importants en el sector privat i també en el sector públic, on va finalitzar la seva executòria exercint la cartera més difícil en el moment més difícil, després del cop d’Estat del 1981. Durant el seu mandat va poder emprendre poques iniciatives de reforma. La seva missió era contenir les amenaces que comportava un judici inèdit: militars rebels jutjats per un tribunal militar.
Es reunia cada tarda, una vegada que el tribunal havia acabat la sessió del dia, amb els seus assessors jurídics i d’intel·ligència per anar prenent les mesures de prevenció d’incidents i de protecció de la tranquil·litat possible al tribunal. Ho feia en un edifici llogat pel Cesid per tenir la llibertat de citar persones sense que se les veiés entrant al seu despatx. El control de la situació absorbia totes les energies, però encara n’hi van quedar per aprovar la llei de dotacions i convertir el nostre país en membre de l’Aliança Atlàntica.
Lleials col·laboradors
Es va envoltar d’un nombre de col·laboradors molt reduït, però d’una extraordinària lleialtat i clara visió de les reformes necessàries dins del procés de transició del país. Els seus integrants van seguir als seus llocs i alguns durant tot el temps en què jo vaig exercir el càrrec. Oliart en va designar dos per a la tasca de posarme al cas dels problemes pendents i del funcionament del departament. Un d’ells, el llavors capità jurídic Jesús del Olmo, que va arribar a general togat en la seva carrera militar, i l’altre, el llavors coronel Emilio Alonso Manglano, persona fonamental en la transició i a qui encara devem
La seva principal virtut era la temperància, i com a polític considerava adversaris i no enemics els que no pensaven com ell
el degut reconeixement.
Poden haver existit traspassos exemplars des que tenim democràcia, en què la cartera passi d’un ministre d’un partit a un altre partit diferent, però crec que cap de més transparent, intens i extens que el que va organitzar Alberto Oliart al deixar el ministeri. Ell, més que ningú, coneixia les dificultats que havia de trobar i volia ajudar el seu successor amb independència del partit al qual pertanyia. Des d’aleshores m’he considerat en deute amb ell. Em va ajudar que comencés amb bon peu i em va animar a enfocar la meva tasca amb aplom. Un ministre, deia probablement perquè sabia que jo no havia fet el servei militar, és un càrrec polític, no tècnic, i l’important no són els coneixements de la seva àrea de gestió, sinó el
sentit comú, la capacitat de diàleg i l’interès a estudiar els assumptes. La reunions de traspàs van ser el principi d’una bona amistat entre els dos matrimonis. Durant els 14 anys que la Conxa i jo vam estar-nos a Madrid, vam sopar sovint amb la Carmen i l’Alberto, a casa seva o a la nostra. Vam estar a la seva finca d’Extremadura i fins i tot ens vam veure a Galícia aprofitant una entrega de despatxos a Marín. De les nostres converses recordo que compaginava la intensitat de la discussió amb un tarannà sempre tranquil.
Amb ell es podia parlar de tot: de política, d’economia, de literatura... i dels anys de joventut que va passar a Barcelona, tan ben narrats en el primer volum de les seves memòries. Era culte i això garantia l’interès i el nivell de la conversa, que animava amb una punta d’ironia. Si hagués d’escollir una paraula per definir el seu caràcter, diria que la seva virtut més gran era la temperància i que era un polític que considerava com a adversaris i no com a enemics els que no pensaven com ell.
En un sopar de comiat abans de desplaçar-me a Madrid que recordo especialment, el president Tarradellas em va dir que el bon polític treballa per a l’èxit del seu successor. Per aquesta raó, tot i que no només per aquesta raó, Oliart ha sigut un bon polític que va prestar al seu país un servei que era delicat, molt difícil i necessari. El va portar a terme amb discreció i amb eficàcia plena.