El salt més amarg de María Vicente

L’atleta catalana, amb un futur enorme, va veure diumenge com incomprensiblement un jutge li esborrava la marca que havia deixat el seu cos al caure a la sorra a la prova de longitud. La Federació Espanyola li ha demanat disculpes per un incomprensible er

Els dies de descans, en tots els esports, són jornades en què el cos s’ha de recuperar de l’esforç i on és millor relaxar la ment per no pensar en els reptes immediats, per exemple, demà, la carrera dels 60 tanques al Gran Premi Villa de Madrid. Però María Vicente, 19 anys, l’atleta catalana de l’Hospitalet de Llobregat, amb un futur immens i sense límit en el seu esport, gairebé el que menys va poder fer va ser reposar. Durant tot el matí d’ahir no va fer cap altra cosa que atendre trucada rere trucada per l’error d’una jutge en la prova de longitud del Campionat d’Espanya de pista coberta, que segurament hauria guanyat. I, possiblement, també si hagués aconseguit el títol sense polèmica i lluny de situacions estrambòtiques segurament no li hauria trucat ningú.

«Tots em deien que ho sentien molt. Però el meu salt ja no hi era». Recapitulem. María Vicente es disposa a efectuar el primer salt al concurs de longitud. Està atenta i motivada a la pista de Gallur, a Madrid. I alhora contenta, perquè s’ha proclamat campiona d’Espanya de pentatló. Agafa embranzida, impulsa les cames al màxim de velocitat. Veu la plastilina, la que sap que no ha de trepitjar, i com si el cos fos una calculadora, s’eleva a escassos mil·límetres de marcar una empremta que l’hauria conduït al fracàs. Cau perfectament i observa que la jutge ha aixecat la bandera blanca. Almenys han sigut 6,50 metres. Increïble. Es tracta d’un salt fenomenal. Però de forma alhora estranya i incomprensible, ningú sap per què ho va fer, la jutge encarregada d’agafar el rasclet i deixar la sorra sense marca, esborra el testimoni del seu salt. Condemnada al nul, esborrada d’una gesta que l’obsequiava amb la medalla d’or. Una cosa mai vista. Ningú ho comprèn, per exemple, l’exatleta Alessandra Aguilar, amb tres Jocs a l’esquena. «No entenc les presses per esborrar el salt. Sempre cal esperar per si el saltador reclama veure la marca de la sabatilla a la plastilina».

Reacció federativa

Tampoc ho entén cap altre exatleta, que a més és el president de la Federació Espanyola d’Atletisme i qui demana disculpes en nom seu i en el del col·lectiu a María Vicente. «Vull demanar disculpes a la María i al seu entrenador [Ramón Cid] . És una responsabilitat de l’organització fer el millor atletisme possible», lamenta Raúl Chapado, qui, a part de president, sap el que sent un saltador, ja que va ser un bon especialista de triple salt mentre va competir.

«Els jutges són humans i cometen errors. Només espero que una cosa així no torni a passar i entenc la frustració de la saltadora». És tot el que pot dir el president de la federació.

Minuts per oblidar

Els minuts següents a l’acció del rasclet són els pitjors pels quals passa María Vicente, que acaba plorant amb triple sentiment: ràbia, desesperació i tristesa. No hi ha res a fer. Ha d’oblidar-se del salt i continuar amb el concurs. Quatre nuls són el resultat. S’ha desconcentrat, tot i que al final aconsegueix saltar 6,24 metres, una distància que, almenys, la reconforta amb la medalla de bronze. «Tothom volia disculpar-se al meu voltant. Tots em deien que ho sentien molt. Però jo l’únic que sabia és que el meu salt ja no hi era. Va ser un disgust, i no sé per què ho van fer». Era poc o molt el que ahir podia dir l’atleta catalana, convençuda que si s’hagués donat el salt per bo, si ningú hagués posat el rasclet on no s’havia de posar, el seu concurs hauria sigut perfecte... o el següent. «Si haguessin donat el salt com a bo m’hauria pujat la moral i el concurs hauria sigut diferent. Però ja no es pot fer marxa enrere».

El suport dels companys

«Era un gran salt. Aquestes coses no haurien d’ocórrer en l’atletisme», lamenta també una altra estrella del salt espanyol, com és Pablo Torrijos. La ràbia de María Vicente ahir ja estava més continguda. A la tarda va poder descansar una mica més després que el seu entorn li recomanés que s’aïllés del món exterior, que quedava el Gran Premi de demà i que era millor pensar a classificar-se per a l’Europeu de pista coberta per a una atleta que en la seva etapa juvenil va ser campiona del món i d’Europa de l’heptatló. I perquè ella sap, a més, que li queda temps i molta competicions i pistes cobertes o a l’aire lliure per millorar una marca que va esborrar un rasclet precipitat.

n