No estiguis trist
Quantes vegades devem haver sentit o dit aquest imperatiu amb el profund desig d’ajudar! Tant és així que fins i tot el popular Manolo García en la seva cançó No estés triste ho repeteix en la seva tornada “por eso no estés triste, amor” mentre aporta arguments pels quals considera que és necessari deixar de costat aquesta emoció i submergir-se a disfrutar la vida. I és que la tristesa ens redueix la capacitat de sentir plaer fent-nos abaixar el ritme i modificant els nostres comportaments i fins i tot la nostra postura corporal. D’aquí que es digui que algú “està capcot” quan està trist.
La tristesa apareix com una emoció més associada a l’evolució de l’espècie al portar-nos a considerar les pèrdues ja siguin personals, materials, físiques, laborals o d’una altra índole. I diem evolució perquè en l’evolució hi ha canvis, i al canviar a vegades guanyem però també perdem. La tristesa apareix com a mecanisme de transició entre aquestes etapes fent balanç del passat i avaluant amb què comptem per continuar. En ocasions, el balanç ens diu que comptem amb suficients recursos i la tristesa passa ràpid. Però hi ha altres situacions que ens demanen més estratègies i suports per seguir endavant.
La tristesa és positiva, en el sentit d’utilitat, quan es produeix davant una pèrdua real, quan és manejable i quan ens porta a aturar algunes àrees de la nostra vida temporalment, però ens permet seguir endavant satisfent les nostres necessitats més immediates.
No obstant, hem de prestar especial atenció quan es manifesta d’una forma molt intensa, amb molta freqüència, sense un motiu aparent que ho justifiqui i interferint en la nostra vida personal, social o laboral.
El cert és que demanar-li a algú que no senti tristesa no funciona com si agitéssim una vareta màgica. És més, pot empitjorar la situació perquè el que pot aparèixer és el sentiment associat de frustració pel fet de sentir-se així i de no tenir capacitat per controlar-ho. El que sol resultar més reconfortant és acceptar i contextualitzar l’emoció, entenent que és vàlid sentir-la, que apareix per algun motiu i que és transitòria. En aquest sentit, la transitorietat apareix com una cura d’esperança. Demanar-li a algú que no estigui trist o intentar treure’l com sigui de la seva pena es deu al profund desig que sentim d’evitar el patiment del proïsme, i, especialment, d’aquells que ens importen. ¿Què podem fer llavors quan tenim a prop algú que pateix i ens agradaria ajudar-lo? Doncs permetre-li sentir-se així, fer-li veure que té dret a experimentarho i acompanyar-lo en el procés mostrant-nos accessibles però respectuosos. Només així li brindem un espai perquè pugui expressar el que sent si li ve de gust o callar si és el que necessita. La nostra frase podria canviar per convertir-se en una cosa així: “Sento que estiguis trist, és normal sentir-se així a vegades. Pots comptar amb mi”.