Fatiga prohibitiva
Hi ha motius més que suficients per impulsar la prohibició de fumar a les platges de Barcelona, però potser cal prioritzar i evitar posar més pressió sobre l’esquena dels ciutadans
No és el moment de fomentar que els banyistes es converteixin en vigilants de la platja, denunciant els seus veïns de para-sol. Ja estem prou tocats
Si preguntéssim a les persones del nostre entorn com definirien el seu estat mental actual, segur que repetirien una mateixa paraula: cansament. I també angoixa, tristesa i preocupació. Vivim una pandèmia històrica, una situació econòmica nefasta, una greu crisi econòmica i social i ara unes protestes de joves al carrer contra les retallades de llibertats i l’empresonament de Pablo Hasél que encara no sabem com interpretar. Tot s’agreuja amb la llarga llista de restriccions i prohibicions que condicionen la nostra vida. Ja les hem interioritzat, però pesen i asfixien, per això no tinc clar que en puguem assumir cap més.
La pròxima que haurem de tenir en compte la va anunciar, fa uns dies, l’Ajuntament de Barcelona. Es prohibirà fumar a quatre platges de la ciutat. Si la cosa funciona, s’aplicarà a la resta. Les platges sense fum ja existeixen. A Galícia, però també en altres municipis catalans com ara Sant Feliu de Guíxols i el Masnou. En altres, com a l’Escala, ho van intentar, però van haver de fer marxa enrere perquè sense un règim sancionador era difícil fer complir la normativa municipal.
Aquesta nova mesura barcelonina té un objectiu mediambiental. Les burilles triguen entre 10 i 15 anys a desintegrar-se i n’arriben moltes a la sorra i al mar. Fa tres anys, un grup de voluntaris en van recollir 270.000 només a les platges de la Barceloneta. Però també té un objectiu sanitari. Cada any, a Barcelona, moren 2.200 persones a causa de malalties relacionades amb el tabaquisme. I cal protegir especialment els nens.
A aquests arguments n’hi afegiria un altre. És realment molest empassar-se el fum del veí, sigui a la platja, en una terrassa o a la parada del bus. De fet, fumar hauria de formar part de la intimitat, ningú s’hauria de veure obligat a respirar el fum dels altres. I anem pel bon camí. En les últimes dècades els fumadors han vist com se’ls anaven reduint els espais on assaborir el seu verí. Prohibir fumar no és retallar la llibertat individual, és protegir la resta de ciutadans
He conviscut amb el fum del tabac tota la meva vida. De petita m’empassava el del meu pare, a casa i al cotxe; d’adolescent, el dels meus amics i el de tota la discoteca sencera. Quan vaig començar a treballar en una redacció tancada i sense finestres, el dels meus companys periodistes –recordo que havia de deixar la roba ventilant a l’arribar a casa– i ara, el de la meva parella. Potser per això no he fumat mai, no m’ha fet falta, vaig servida de nicotina. No m’agrada ni el fum ni el tabac. Per això no em pot semblar millor la idea que acaba d’anunciar el consistori barceloní. Hi ha motius més que suficients per impulsar-la.
Però aquesta nova prohibició i els temps que vivim em generen contradiccions, no pel contingut, sinó pel moment. Entenc que la crisi del coronavirus no pot parar ni la nostra vida ni la transformació de la ciutat. De fet, s’estan impulsant mesures per reduir el trànsit privat i rebaixar la contaminació que ens emmalalteix. Mesures restrictives que no poden esperar, però potser cal prioritzar i evitar carregar més prohibicions sobre les espatlles dels ciutadans. Cal evitar que a la fatiga pandèmica s’hi sumi la fatiga prohibitiva. No es pot posar més pressió.
Segur que alguns canvis es poden impulsar d’una altra manera. En aquest cas amb més programes públics per ajudar els fumadors a deixar-ho i campanyes per no tirar les burilles a terra i no molestar amb el fum els que hi ha al costat. Però ara mateix, si algú somia amb l’estiu, amb ajeure’s a la sorra, sense mascareta, banyar-se i poder fumar un cigarret sobre la tovallola, potser no és el moment de dir-li que tampoc ho pot fer. Ni és el moment de fomentar que els banyistes es converteixin en vigilants de la platja, denunciant els seus veïns de para-sol. Ja estem prou tocats.
Els ciutadans no estem d’humor. Necessitem mesures balsàmiques que ens ajudin a superar tot el que estem vivint, que ens ajudin a destensar. Aquest és un dels papers que tenen les administracions, i en particular els ajuntaments. Potser es pot substituir, tot i que sigui durant un temps, el fet de prohibir pel de conscienciar. És moment d’escoltar més que mai i tenir molta mà esquerra, també i especialment, en la política.