Josep ‘Pimec’ González
Quan el 1976 Josep González i d’altres van crear Sefes, un intent de patronal del Baix Llobregat, eren temps de confrontació social. Com el 1980, quan el president del Foment, Alfredo Molinas, va mobilitzar fons per impedir que un possible Front Popular, fruit d’una aliança del PSC-PSUC, rellevés Tarradellas a la Generalitat. L’URSS encara existia.
A Foment, Joan Rosell, després Joaquín Gay de Montellà, van transitar de la confrontació social a la negociació de convenis. Josep González va mantenir Sefes fins a la seva fusió amb Pimec el 1997. Des d’aleshores, fa 24 anys, Josep González, l’home de Sefes a la que es va relacionar amb l’antiga AP, es va posar sol la gorra de Mr. Pimec. I en aquest llarg període, com a incansable corredor de fons, ha fet de Pimec una sòlida i independent patronal de les empreses catalanes mitjanes, una cosa que no succeeix a la resta d’Espanya, on la Cepyme està lligada a la CEOE.
Pimec ha sobreviscut no només amb les quotes dels socis, sinó també amb la prestació de serveis de gestoria que les petites empreses necessiten ja que, al contrari de les grans, no poden pagar ni grans bufets ni empreses d’assessorament. I així ha creat una estructura amb un aparell i uns comptes sanejats que li han permès una creixent representació
La victòria, amb el 83% dels vots, d’Antoni Cañete indica l’aposta de l’empresariat per la independència política de la patronal
en la negociació de convenis. Mr. Pimec sempre es va resistir a l’abraçada (¿de l’os?) de Foment. Creu que els interessos de la petita i mitjana empresa són diferents i va fer bandera de la llei de morositat. No són només els ens públics sinó també les grans empreses les que de vegades es financen retardant pagaments a les petites.
Però, tret d’això, González ha actuat amb una longitud d’ona semblant a la que Joan Rosell va instal·lar a Foment. Les patronals no han de ser partidistes sinó defensar amb treball i persistència els interessos de les empreses davant els governs de torn, siguin del color que siguin, cosa que pot portar a certa ambigüitat. Així en els llargs anys de Pujol –i després d’Artur Mas– alguns van veure Pimec com una patronal pròxima a l’antiga CDC.
Però González va voler ser sempre només Mr. Pimec. Volia convèncer i negociar –per exemple la llei de morositat– tant amb el poder polític català com amb Madrid, amb la dificultat afegida que a la resta d’Espanya no hi ha hagut mai una patronal independent de la petita empresa.
Josep González va ser acusat de personalista, de voler ser l’etern Mr. Pimec i de manar amb puny de ferro. Alguna cosa hi haurà, però va dimitir per sorpresa el 3 de febrer –li quedava mandat per davant– i va assenyalar com a successor el seu secretari general, Antoni Cañete, quan va creure necessari blindar Pimec com una patronal pragmàtica i independent.
La presentació, després d’una candidatura de l’ANC, que volia fer de la Pimec una «eina de país», indica olfacte. I el resultat electoral amb una participació àmplia i inesperada, pròxima al 50%, i una victòria de Cañete amb el 83% dels vots, indica que els socis s’han inclinat pel candidat intern, el de la casa, que ha aixecat la bandera del «capitalisme inclusiu».
La seva victòria, els crítics la titllaran de ser la de l’aparell, en totes les circumscripcions electorals –Catalunya central, territori ANC, inclosa– indica també que gran part de l’empresariat s’ha mobilitzat contra l’alineament polític de les patronals. Més si recordem que en el triomf de l’ANC en les eleccions a la Cambra del 2019 hi va haver gran abstenció. La participació no va arribar llavors al 4%. Joan Tapia és president del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO.