¿Quantes formes de violència patim?
Des de l’assalt al Capitoli aclamat pel mateix president dels Estats Units fins als disturbis al carrer després de l’empresonament d’un raper, la violència és omnipresent i apareix en múltiples formes. Hi ha violències visibles, invisibles, exercides en un context de conflicte polític o social, lingüístiques i fins i tot violències heretades. En qualsevol cas, és un símptoma que convé analitzar.
Es pot acudir a clàssics com Walter Benjamin, Norbert Elias o Hannah Arendt, o al provocador filòsof eslovè Slavoj Zizek, que explora el fenomen en el context de la globalització i dirigeix la seva irònica mirada no només cap als règims dictatorials, sinó cap a les democràcies parlamentàries a Sobre la violencia (Paidós). L’autor de Pandemia o El año que soñamos peligrosamente creu que per entendre els esclats violents cal observar la violència oculta del sistema polític i econòmic.
AGRESSIÓ LEGÍTIMA I IL·LEGÍTIMA
Sobre les fissures de les democràcies occidentals parlen l’antropòleg Régis Meyran i la jurista Monique Chemillier-Gendreau a Régression de la démocratie et déchaînement de la violence (Textuel), una conversa que analitza les debilitats i temptacions autoritàries o populistes dels sistemes democràtics mentre assistim a noves formes de violència. L’autora francesa considera que el dret marca la frontera entre la violència legítima i la il·legítima i reclama donar un nou sentit a la democràcia assumint la pluralitat social i el conflicte.
COMPLICITAT I IGNORÀNCIA
L’aposta de Political violence and the imagination (Routledge) és utilitzar les eines de la imaginació –artística, històrica i filosòfica– per respondre davant diferents formes de violència política. Un exemple: ¿quin és el valor ètic i polític de les obres d’art que mostren les violacions dels drets humans provocades per un conflicte? Coordinat pels professors de la Universitat d’Edimburg Mathias Thaler i Mihaela Mihai, l’estudi parla de les «disfresses d’Amèrica» per ocultar la violència o el potencial subversiu de la literatura i inclou una interessant observació sobre el difícil tema de la complicitat, no per buscar culpables sinó per prevenir les condicions en les quals floreix la violència sistèmica i crear hàbits de solidaritat amb les víctimes.
A més del poder de la imaginació trobem recursos pedagògics per a una crítica de la violència contemporània a Retratos de la violencia (Akal). Unint intel·lectuals reconeguts –Foucault, Sontag, Fanon, Chomsky, Freire, Arendt, Agamben, Butler Said– amb escriptors i il·lustradors de novel·la gràfica, les seves 130 pàgines són un al·legat contra la ignorància i la violència de l’oblit en un context com l’actual, que sembla donar a l’emoció més espai que a la raó. «Vivim una època en què distreuen la gent amb una política que festeja els salvadors, denigra les relacions de poder i proporciona una forma d’escapisme», es llegeix al pròleg.
DOLOR HERETAT
La violència heretada, el trauma que passa de generació en generació fins que algú pregunta per la història de l’avi és el que recorre Desenterrar las palabras (Icaria), l’assaig de Clara Valverde sobre les empremtes de la Guerra Civil, el pacte de la Transició, el mal del silenci i el pes de la història en la biografia personal. Un primer pas cap al duel pendent del 1936.
EXPLOTACIÓ INFANTIL I GENOCIDIS
Des d’un punt de vista històric, el catedràtic Julián Casanova desentranya a Una violencia indómita (Crítica) la lògica de la violència que ha marcat el segle XX europeu. Seguint el fil conductor d’ideologies vinculades a la raça, la nació i els totalitarismes, així com les seqüeles de guerres, revolucions i moments de crisi, s’endinsa en les cicatrius d’un passat destructiu els ecos del qual ressonen en el present.
Casanova incorpora a la seva investigació la violència sexual cap a les dones o l’explotació infantil i revisa l’impacte de les dictadures fins a la guerra genocida de l’ex-Iugoslàvia.
CONFRONTACIÓ POLÍTICA
Finalment, a Asalto al poder (Siglo XXI) Eduardo González Calleja repassa les teories que intenten explicar motivacions i conseqüències de l’ús deliberat de la força en els conflictes polítics. Sense perdre de vista que en les societats contemporànies no es limita a grans estratègies de confrontació, sinó que apareix de vegades en escenaris microsociològics on els contendents dirimeixen les seves querelles per espais de poder allunyats de l’Estat.