Donar aire al virus

Per si algú no se n’havia adonat encara, ens enfrontem des de fa un any a un coronavirus extremadament llest, si es pot adjectivar així un organisme sense cervell. No el necessita. Té les dosis justes de contagiositat i letalitat per assegurar-se la supervivència mentre causa un gran nombre de morts. A diferència d’altres antecessors, el SARS-Cov-2 actua amb gran sigil. Es propaga abans que els seus hostes mostrin símptomes. Si no l’extermines o el redueixes a una dimensió controlable, aprofita qualsevol escletxa per colar-se. Quan te n’adones ja és massa tard.

Va passar en la segona onada. El doctor Argimon, que cal escoltar sempre amb gran atenció, va posar llavors com a meta per iniciar la desescalada els mil casos diaris i 300 malalts a l’uci. Eren objectius menys ambiciosos que el que es planteja i porta camí de complir Alemanya, però donemlos per bons. Finalment, no es van complir i després va passar el que tots sabem.

La situació actual és pitjor encara que llavors. Les xifres de casos i ucis dupliquen l’objectiu per aconseguir mentre la velocitat de propagació torna a superar el sinistre llistó de l’1, però el mateix doctor Argimon opina que cal donar aire a alguns sectors.

Estem en un moment crucial. Amb el virus estancat o en ascens, el sentit comú indica que caldria frenar encara més la interacció social. Com es faci ja no és tasca d’un especialista en salut pública. Es pot donar aire a algun sector molt castigat i sacrificar-ne un altre de menys perjudicat. Però el balanç ha de ser el mateix: abaixar l’actual nivell d’interacció per poder arribar a aquests objectius, que no són de cap manera gratuïts. Signifiquen moltes menys morts i hospitalitzacions.

No hi ha cap altra sortida que incrementar les restriccions mentre les vacunes continuïn arribant a menor velocitat que les mutacions, la nova astúcia del microorganisme. El contrari seria donar també aire al virus. Una cosa impròpia de qualsevol organisme amb cervell.