UN PASSEIG PEL TEMPS
Aquesta és una ruta per les empremtes del passat: antigues fàbriques, jardins pansits i edificis comatosos que segueixen ruïnosament a la vista.
La pandèmia ha alterat la nostra percepció de la ciutat. En els nostres passejos vespertins, que sovint es redueixen a recollir aliments i tornar al refugi, solem trobar una urbs crepuscular i adormida, d’aires postapocalíptics. Et sents com el protagonista de Soy leyenda: calcules l’hora per la llum del cel, ja que la majoria de bars i botigues mostren persianes abaixades i aparadors en penombra, en un estat de semiabandonament. Però Barcelona sempre ha sigut escenari de paisatges desemparats, edificis comatosos i racons orfes. La fascinació continua intacta, tot i que la glòria se l’ha emportat el rovell dels dies. Aquests són alguns d’aquests infinits rastres del temps.
HISTÒRIA A LA INTEMPÈRIE RUÏNES OBLIDADES.
Una barreja d’admiració i angoixa ens envaeix quan trobem un d’aquests paratges pels quals el temps ha passat sense escrúpols, però segueixen ruïnosament a la vista. Contemplar avui dia l’Hivernacle de la Ciutadella (passeig de Picasso, 13) provoca una emoció poderosíssima. Aquest viver clàssic s’ha convertit en una carcassa de metall ranc. Dins el teu cap sents teclats melancòlics mentre contemples com la vegetació apunta desmesurada per les seves finestres despullades. El vidre va desaparèixer també fa temps del seu sostre voltat, i els reixats apareixen rovellats i fràgils. Avui la seva espessida selva interior ofereix abric a persones sense llar que oculten botins entre la seva exuberància tropical.
Aquesta nau va ser construïda entre 1883 i 1887 per rebre les florides festes de l’Exposició Universal de 1888. Des d’aleshores, ha acollit mostres d’ocells, bolets, orquídies i altres elements naturals, més infinitat d’actes socials durant el seu apogeu en els anys 30 del segle passat. Ha vist créixer ficus, palmeres, gardènies i plantes aquàtiques, i va ser objecte de nombroses restauracions fins a quedar definitivament en desús el 2006. Res se sap ja del projecte de reforma previst per al 2016, menys encara després dels estralls de la Covid. Amb tot, jo incloc sempre un atent passeig pel seu hipnòtic perímetre en cada visita al parc de la Ciutadella.
Una altra experiència colpidora és acostar-se a l’antiga seu de Telefónica. L’Edifici Estel (avinguda de Roma, 81) és ara un ruïnós tità que espera una nova vida des que un magnat indi el va adquirir per construir habitatges de luxe. Després d’anys d’avatars i interrupcions en les obres, el destí d’aquesta carcassa de ferro gegant i ciment torna a estar en venda. El vell edifici ja només espera els capvespres perquè la boira tapi les seves vergonyes. El mercat de l’Abaceria (travessera de Gràcia, 186) també mostra un aspecte peculiar aquests dies. Mentre les seves parades s’han traslladat al passeig de Sant Joan en un exili provisional, les obres al seu emplaçament original s’allarguen. Recentment es va retirar per fi la polèmica coberta d’uralita i amiant, exposant un esquelet metàl·lic que deixa veure al seu través. Transparències de la història amb vistes a l’altre costat del carrer.
FANTASMES SUBTERRANIS ESTACIONS DEL MÉS ENLLÀ.
Explica la llegenda que Barcelona amaga a les seves entranyes secrets insondables. Més enllà del pla habitual que trobem en totes les parades, el metro de la ciutat traça un laberint d’estacions fantasma i andanes inacabades, que donen lloc a infinitat de llegendes urbanes. Si fas visera amb les mans sobre el vidre del vagó entre les parades de Jaume I i Barceloneta, pot ser que entrevegis les restes de la clausurada estació de Correus. Encara pengen allà els anuncis de Danone i Muebles Asturias, més la propaganda electoral que lluïen les seves parets quan va decidir tancar-se el 1972. La mala planificació urbanística va donar lloc a moltes altres parades a mig construir, com l’estació Gaudí, que havia d’unir les línies L2 i L5, però mai va entrar en funcionament. Sota la plaça Antoni Maura, al costat de la catedral, havia d’obrir-se l’estació Banco, però per alguna raó els combois mai hi van parar. I la llista
segueix: estació Ferran, estació Bordeta, i una legió d’avortaments de l’inframon que originen una estela de relats sobre espectres de túnel i trens del més enllà.
NOUS USOS ON N’HI HA HAGUT, SEMPRE EN QUEDA.
La nostra ciutat sempre s’ha esforçat per atorgar noves funcionalitats a edificis històrics i antigues fàbriques. Aquestes iniciatives fructifiquen en contrastos tan totals com ballar twerking entre els totxos d’aquesta fabulosa nau industrial anomenada Fabra i Coats (Sant Adrià, 20). El recinte deu el seu nom al de l’empresa tèxtil que la va veure néixer, la Companyia Anònima de Filatures Fabra i Coats, derivada de la fusió d’una empresa familiar catalana amb el grup escocès J&P Coats Ltd. Des de la seva fundació el 1903, va arribar a donar feina a 3.000 veïns de Sant Andreu. Poc s’imaginaven llavors que al cap d’uns anys tindrien per allà La Zowi fent twerk.
Des del 2008, Fabra i Coats és una fàbrica de creació artística que aglutina espais de treball i acull festivals com el Cara B. De manera similar, llocs tan emblemàtics com Casa Golferichs (Gran Via de les Corts Catalanes, 491) o el convent de Sant Agustí (Comerç, 36) donen avui cabuda a centres cívics que mantenen vius els seus històrics recintes. Falten dits a les mans per citar exemples d’equipaments municipals que ocupen enclavaments amb un passat fenomenal: Ca l’Alier, Casa Batlló, Can Ricart, Casa Orlandai, o el recinte de l’antiga presó Model són només alguns exemples de glorioses transformacions.
BUTAQUES BUIDES EL RASTRE DEL CINE.
En aquesta època d’ocàs de les sales de projecció, encongeix l’ànima pensar en els temps de platees atapeïdes, crepitar de crispetes i estrelles del setè art posant als fabulosos vestíbuls dels nostres cines. Durant un temps, Barcelona va ser la ciutat del món amb més sales després de París i Nova York. Avui dia, si entres en el que va ser el cine més gran de la capital, el gir argumental més gran que trobaràs és una oferta en el preu de l’alvocat. De les més de 2.000 butaques que va arribar a tenir el vell Cine Urgell (Urgell, 29) avui només en queden mitja dotzena, exposades a tall de parc homenatge al supermercat que ocupa el seu lloc. Si entres a la llibreria del número 37 de Rambla Catalunya, percebràs el descens propi del que en el seu dia va ser la platea del Cine Alcázar i encara es pot veure part del vell rètol del Cine Palladium en un pàrquing de la Guineueta. Totes aquestes sales s’han perdut en el temps, sense alfombres vermelles ni fanfàrries finals per al seu The end.
PERILL D’EXTINCIÓ ESPÈCIES DESPROTEGIDES.
La inclemència dels nostres dies és un perill per a la memòria. Ara mateix el barri d’Horta viu en alerta pel perill imminent que desaparegui un dels seus enclavaments més bonics i identitaris, les edificacions conegudes com l’Illa de les bugaderes. Un projecte d’urbanització pretén demolir tres cases rústiques de la Baixada de Can Mateu, i els seus encantadors pous i horts. Poc sembla importar a l’Administració l’encant anacrònic d’aquest racó per als vianants, o la memòria d’aquelles sofertes dones que es van deixar l’esquena durant més d’un segle perquè l’alta burgesia portés la roba neta. A Gràcia, una altra associació veïnal, Salvem l’Alzina, fa anys que està en guàrdia per preservar una fabulosa alzina bicentenària i les històriques cases del carrer de l’Encarnació.
ENCARA DEMPEUS A TRAVÉS DELS ANYS.
Amb tot, hi ha llocs el recorregut dels quals es dilata a través dels anys, i encara avui dia llueixen esplèndids. Són llocs que mantenen l’activitat per a la qual van ser creats, alhora que conserven intacte el magnetisme d’haver sigut aixecats en temps remots. La imponent estampa de l’edifici de Correus (plaça d’Antonio López, 1) evoca èpoques caduques. Però aquest impressionant immoble classicista construït en els anys 20 del segle passat continua donant servei postal.
De la mateixa manera, altres béns culturals de la ciutat perpetuen la seva vida sense importarlos crisis o pandèmies. Allà segueix el conjunt modernista de l’Escola Industrial (Urgell, 173215) acollint estudis tècnics i industrials, mentre que l’Hospital de Sant Pau continua atraient turistes i erudits a l’obra de Domènech i Montaner, sense abandonar mai el seu paper com a centre hospitalari modern i innovador.