Sota el jou del depredador sexual
«Jo vull que l’espectador faci la seva pròpia interpretació de les coses»
Avui arriba a Espanya a través de la plataforma Filmin ‘The assistant’, considerada la primera gran pel·lícula del MeToo, un drama tens i subtil entorn de la secretària d’un magnat cinematogràfic a l’estil de Harvey Weinstein. Parlem amb Kitty Green, directora del film, rebut per la crítica com una de les troballes del passat 2020.
The assistant és una pel·lícula sobre la ruptura del silenci entorn de l’assetjament sexual i l’abús de poder en la indústria cinematogràfica i, en general, qualsevol indústria. La seva directora, Kitty Green, dedica el film (que arriba avui a Filmin) a «totes aquelles que van compartir les seves experiències». Sense elles no hi hauria hagut MeToo ni tampoc pel·lícula: «Ningú l’hauria finançat, llevat que moltes dones ja haguessin començat a pronunciar-se», ens explica Green, que va bastir el projecte després de l’expulsió de Harvey Weinstein de l’Acadèmia de Hollywood.
Moltes d’aquestes dones van compartir les seves vivències amb la mateixa directora: «Vaig parlar amb un centenar de secretàries de la indústria del cine, però també d’esferes com la tecnologia o les finances», precisa. Green prové del documental: els seus anteriors llargs són Ucraïna no és un bordell, sobre el moviment feminista Femen, i l’experiment híbrid Casting JonBénet, exploració de l’assassinat de la reina de la bellesa infantil JonBenét Ramsey a través d’audicions amb actors.
«Sempre que m’obsessiono amb un tema, el primer que faig és investigar a consciència. I és durant aquest procés quan decideixo quina classe de pel·lícula faré. The assistant hauria pogut ser un documental. Però entre el que més em va alterar hi havia moltes històries petites; menys agressions que microagressions. Petits moments que es capturen millor en un film dramàtic».
Aquells petits moments generen, al sumar-se, un immens manifest (poc o gens èpic) sobre la necessitat d’aixecar la veu. Al principi de la pel·lícula seguim Jane (Julia Garner, la gran Ruth Langford d’Ozark), la nova secretària del president d’una productora indie a l’estil The Weinstein Company, en les seves gens glamuroses tasques diàries. Jane vol ser productora, però de moment imprimeix recaptacions, recull les molles que deixen els altres o desempaqueta els medicaments per a disfunció erèctil del seu cap, un monstre que amb prou feines veiem («parlàvem de Tauró mentre rodàvem»). Segons la sospita de Jane, el seu superior vol estar fort per aprofitar-se del seu poder amb noies joves. L’heroïna té la sospita, però no les proves. Ni tampoc la solidaritat d’uns companys que fomenten la mala conducta a través de la relativització. Green defineix el paisatge com «una cultura del silenci en què ningú parla del que passa».
La influència cinematogràfica seminal de The assistant no va ser cap thriller paranoic dels 70, encara que ho sembli tant. «Sobretot, pensava en Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman, en què veiem la protagonista lidiant amb el treball domèstic durant quatre hores. Jo volia fer una cosa semblant, una cosa sobre una dona i el seu dia a dia, tot en plans generals».
Pensaments en aquesta mirada
Green no va poder resistir-se a l’expressivitat de la seva actriu protagonista («poden llegir-se pensaments en aquesta mirada») i va acabar utilitzant molts primers plans. L’estatisme, sigui com sigui, va guanyar el moviment. «Segurament el meu director de fotografia, Michael Latham, em matarà per explicar això, però unes quantes vegades va sorgir la discussió de si hi havia d’haver moviment, tràvelings i coses així. Jo hi estava sempre en contra. Aquesta pel·lícula anava sobre Jane, no sobre el nostre equip de càmeres i que érem molt guais».
L’estaticisme no treu tensió: els angles poden ser opressius (per influència del Fincher de Zodiac, diu Green) i el silenci, o la falta de música, una font de torbació. «El dissenyador de so Leslie Shatz va construir tota una biblioteca de sorolls d’oficina i va mirar de crear tensió a partir d’aquests murmuris i brunzits. Una idea, crec, més interessant que posar música per manipular emocionalment. Jo vull que l’espectador faci la seva pròpia interpretació de les coses».