Reciclatge ‘noir’

‘Pequeños detalles’ John Lee Hancock (Estrena: 26/2/21) HHH

Si Pequeños detalles hagués vist la llum en els 90, quan va ser escrit el guió, potser hauria sigut capaç d’exhibir cert toc de distinció. Estrenada ara, en canvi, aquesta història d’una parella de detectius antagònics que persegueixen un assassí només aconsegueix recordar-nos altres pel·lícules millors, en bona mesura perquè explota els clixés del gènere amb tanta barra que per moments sembla una paròdia de la qual, això sí, algú n’ha extret els acudits. Mentre mira de transitar entre la intriga policial i el thriller psicològic, més concretament, el director John Lee Hancock evidencia patir un empatx tan gran de pel·lícules de David Fincher que voreja el còlic. No només manlleva el pessimisme de Zodiac, causat per la transformació del deure professional en obsessió personal, sinó també tants elements estètics, argumentals i simbòlics de Seven que, al final, gairebé es troba a faltar l’aparició en escena d’un cap ficat en una caixa.

Hancock, és cert, deixa clara la seva habilitat a l’hora de generar suspens i compondre imatges suggestivament noir, i mostra un benvingut interès en la intel·ligència i la meticulositat requerides per caçar un criminal –o almenys requerides diverses dècades enrere, quan els telèfons mòbils encara no existien–; però tot això es veu sabotejat per una narració que acaba resultant predictible i alhora il·lògica, per les presses que Hancock denota a l’hora d’explorar les complexitats morals dels personatges, i per la malaptesa amb què acosta els comportaments d’alguns d’ells a l’absurd amb l’única finalitat de proporcionar-nos un inversemblant gir final.