Sexualitat a ritme ‘britpop’

‘Dating amber’ David Freyne (Estrena: 26/2/21) HHH

Irlanda, 1995. Dos adolescents gais intenten sobreviure com poden a les pressions familiars i a les bromes pesades a l’institut. Ella, l’Amber, més ben perfilada en els seus trets essencials, llegeix Simone de Beauvoir, dibuixa la portada del London calling de The Clash al seu quadern, odia Oasis, el patriarcat i l’exèrcit irlandès. Ell, l’Eddie, és molt més fràgil. Vesteix una caçadora digna del grup Blur, el seu pare vol que maduri a l’exèrcit i cada matí va a classe amb bicicleta escoltant música amb els auriculars, aliè al món. Tant que, a l’inici, no s’adona que està creuant un camp de maniobres militars amb pràctiques de foc real.

El film retrata un petit cosmos social i repressiu amb sentit de l’humor, més dolç que agre. Els temes hi són, però res sembla massa dramàtic malgrat que els dos joves no poden exhibir-se i manifestar-se com en realitat són. Llavors prenen una decisió: fingeixen sortir junts i simulen ser parella heterosexual a ulls dels altres perquè, simplement, els deixin en pau. Dating Amber és evanescent, més atenta a les fugues gairebé fantàstiques –la visita de l’Amber i l’Eddie a un club homosexual de la ciutat en el qual ell s’abraça a una cantant trans– que a una certa virulència combativa quant als temes tractats. Un peculiar coming of age molt britpop.