«El rugbi va ser la meva teràpia»
Elisabet Grané es va quedar a l’atur, va perdre l’àvia de la seva parella per la Covid i es va sumir en un quadro d’ansietat del qual l’esport la va rescatar. Va tornar a treballar dimecres i demà debutarà amb el Sant Cugat B en la Divisió d’Honor Catalan
Fa un any la vida d’Elisabet Grané va tenir un triple sotrac: la pandèmia la va deixar sense feina, es va emportarl’àvia de la seva parella i la va sumir en un quadro d’ansietat. Les estretors econòmiques li van fer plantejar-se deixar el rugbi, però aquest esport va ser la constant que la va ajudar a tirar endavant. Per això va esclatar a plorar d’emoció quan li van dir que podria tornar a competir. Després d’estar gairebé un any aturada, aquest dimecres va començar a treballar de nou i dissabte debutarà amb el Sant Cugat B en la Divisió d’Honor Catalana Femenina, parada des del març, en el retorn de les competicions d’àmbit català.
Aquesta sabadellenca de 30 anys, que juga a rugbi des d’en fa sis com a segona línia, exercia d’integradora social en una escola fins a l’esclat de la pandèmia a Catalunya. «Amb el tancament d’escoles em van fer fora. Com que era la primera setmana de l’estat d’alarma no hi havia manera de parlar amb el SEPE i no aconseguia l’atur. I el dia abans de l’acomiadament l’àvia de la meva parella, que era com si fos la meva àvia, es va posar malalta per Covid i va morir». El dol va ser difícil de gestionar. No van poder enterrar les seves cendres fins passats tres mesos i no van poder ni abraçar-se als familiars que van haver d’estar aïllats ja que feien torns per cuidar l’àvia. «No sabia com afrontar-ho ni com fer que la meva parella no estigués tan trista».
«Quan em van dir que tornàvem a competir, em vaig posar a plorar», reconeix «Em va costar donar-me espai. Tot ha canviat tant, no se’ns permet estar malament»
A punt de deixar-ho
La Bet és asmàtica i al ser població de risc tenia «molta por» perquè pensava que si es contagiava tenia punts per no explicar-ho. Econòmicament també es va començar a sentir ofegada al quedar-se per primera vegada sense feina. «Teníem per pagar hipoteca, factures i prou. Em vaig plantejar deixar el rugbi perquè no podia pagar els 50 euros mensuals de la fitxa i la mensualitat. Vaig parlar amb el club i em van dir: ‘No et preocupis, aquí ningú deixarà de jugar a rugbi per temes econòmics. Ho congelem, quan puguis ja tornaràs a pagar’. Per a mi va ser l’hòstia».
Al no poder-nos entrenar a les instal·lacions del club, en el Sant Cugat es feien entrenaments online. Però a ella li va costar unirs’hi. «No estava bé», reconeix, agraint l’empatia de tècnics i companyes. «A poc a poc, per la insistència que no em desconnectés, vaig començar a anar als entrenaments virtuals. Era estrany, perquè no és el mateix amb una pantalla pel mig, però em feia sentir bé després d’un quadro d’ansietat que va provocar que no pogués dormir i que m’engreixés bastant».
S’havia plantejat anar al psicòleg però, de nou, la situació econòmica no ho feia possible. «La meva teràpia contra l’ansietat va ser el rugbi. El meu company teletreballava i jo em sentia aïllada. Quan estàs malament no et ve gens de gust, ni menjar bé ni fer esport. Però quan vaig començar a moure’m, vaig començar a remuntar. Sembla una tonteria, potser era una hora al dia, però aquella hora em feia elegir la roba que em posaria, després una ducha, parlar amb les compis... Aquesta connexió i control diari va ser una teràpia física i psicològica. Tenir la sensació que no estic sola, si caic hi ha 32 ties més. De dir ‘avui estic supermalament, però m’entrenaré igual’ perquè quan m’he començat a posar objectius en el rugbi he tingut ganes d’altres coses».
El psicòleg esportiu del club també la va ajudar en aquest procés amb recomanacions similars a les que donaria ella com a integradora social. «Em va dir el que li diria jo als meus usuaris: posa’t objectius, surt de casa, no et forcis a fer gaires coses, intenta relacionar-te amb altres persones... Soc molt bona donant pautes, però no me les aplico. A mi em va costar molt donar-me espai i dir no passa res, estàs malament, és normal perquè hi ha una pandèmia, t’han fet fora, s’ha mort l’àvia... Tot ha canviat tant, però socialment no se’ns permet estar malament».
Una altra realitat
El destí ha volgut que el debut del Sant Cugat B (equip de nova creació) coincideixi la setmana en què ha començat una nova feina («després d’enviar 200 currículums») i en què li han dit que cobrarà l’atur que li deuen. «No és només començar a competir, és un moment de desconnexió increïble després de tot el que està passant fora. És com viure una altra realitat. Tot i que quan acabis hagis de posar-te la mascareta i guardar les distàncies, tornes d’una altra manera perquè demà tornaràs a entrenar-te i tindràs uns objectius. És molt emocionant. Amb tot el que ha passat, tens la sensació que ho hem aconseguit».
n