Com fer reviure una criatura mitològica
David Aliaga és l’únic català, d’expressió castellana, en la selecció de la revista literària. També posseeix, possiblement, una de les biografies més especials. Expert en cultura judaica, ell mateix es va convertir a aquesta religió i ha plasmat la seva experiència en diversos llibres.
El català David Aliaga (l’Hospitalet, 1989) possiblement és el més especial dels escriptors citats per Granta. Per començar, potser es tracta del més desconegut dels sis autors espanyols, potser perquè fins al moment ha publicat en segells de molt reduïda distribució. Però això només no el convertiria en la rara avis que és: un noi de família catòlica que, fruit de les seves inquietuds espirituals i culturals, va decidir convertir-se al judaisme.
Aquesta inquietud alimenta la pràctica totalitat de la seva escriptura, que explora el tema de la identitat. «Va ser el resultat d’una recerca espiritual que va anar creixent a través de la lectura de pensadors com Martin Buber i Emmanuel Levinas i va acabar portant-me a la sinagoga d’una manera més íntima», explica l’autor, conscient que la seva conversió desperta sorpresa i curiositat. «És veritat, fer-te jueu, un poble expulsat fa segles i convertit avui en una absència, és com fer reviure una criatura mitològica a l’Espanya del segle XXI. Una cosa que sovint xoca contra la comprensió de familiars i amics».
Espiritualitat per al segle XXI
Aliaga ha convertit aquesta experiència en el material dels seus dos llibres de relats, Y no me llamaré más Jacob (Isla de Siltolá) i El año nuevo de los árboles (Sapere Aude), des d’una perspectiva d’autoficció. «El protagonista de les meves històries, tot i que es pugui identificar amb mi, no soc jo exactament. Però sí que he jugat amb la conversió prestant-li al personatge molts dels meus trets i reflexions». Podria semblar que les inquietuds espirituals de l’autor entren en contradicció amb alguns postulats de la ultraortodòxia religiosa, com la condició subalterna de la dona i, en particular, amb el conflicte palestino-israelià, però ell ho té clar.
«He jugat amb la conversió prestant al protagonista les meves reflexions»
«Aquesta religiositat ancorada en el passat dista molt de com jo la visc i de com interpreto el judaisme. En aquest sentit estic molt acompanyat. En textos de rabins com Abraham Heschel o Mordekai Kaplan he descobert una religiositat ciutadana, compromesa i molt lluny de la superstició, una manera de viure que no xoca amb el segle XXI».
Què és allò que l’autor pot tenir en comú amb la resta de companys de generació que curiosament també han elaborat en les seves narracions mites judeocristians i indígenes. «Crec que puc estar una mica lluny de les seves estètiques però possiblement l’exploració de la identitat i la memòria és una mica comuna a tots nosaltres. En el meu cas, autors no jueus com Patrick Modiano i Annie Ernaux han sigut fonamentals per aprofundir en el tema. D’aquí uns anys els ponts entre nosaltres es veuran més clars».