Pautes clares per a la vacunació

El coneixement que es va sumant sobre l’AstraZeneca justifica que es vagi ajustant quin és el seu ús, però no les reaccions sense base que creen confusió

L’administració de la vacuna AstraZeneca, des de la seva aprovació per l’Agència Europea del Medicament el 29 de gener, ha estat regida a Espanya per diversos criteris: es va començar a inocular a menors de 55 anys; se’n va suspendre precipitadament l’ús durant uns quants dies davant les primeres notícies d’aparició de trombes en pacients que l’havien rebut; se’n va reprendre l’ús ampliantlo a tots els menors de 65 anys i ara ha passat a estar prescrita només als més grans de 60 anys. L’aportació de noves evidències en successius estudis a partir del seu ús en condicions reals i sobre un col·lectiu de milions de persones justifica en part que les indicacions sobre aquesta vacuna s’hagin anat ajustant a la informació disponible en cada moment. No és tan comprensible, en canvi, que les respectives decisions des de l’àmbit de l’Administració s’hagin pres en ocasions de forma accelerada i sense esperar dictàmens de les agències sanitàries (cosa que ha portat a vaivens que podrien haver-se estalviat) i no sempre ajustant-se a les propostes raonades que han transmès els experts, emparant-se en el «principi de precaució» interpretat no en termes de raonable cautela mèdica sinó de temorós càlcul polític. Que a la confusió en àmbit nacional s’hi sumin decisions contradictòries en àmbit autonòmic (com l’extemporània suspensió de la vacunació a Castella i Lleó) i criteris contradictoris en cadascun dels països europeus, cadascun dels quals ha reaccionat de forma dispar davant les pautes marcades per l’Agència Europea del Medicament, no ha fet més que multiplicar el desconcert dels ciutadans.

És possible que l’opinió pública es formi la seva opinió i alimenti els seus temors més a partir de com interpreta les canviants decisions de les diferents administracions sanitàries espanyoles i europees que de les informacions que es desprenen del treball de viròlegs i epidemiòlegs. I no hauria de ser així. ¿Quins són els fets, en aquest moment? Efectivament, hi ha una molt possible, però no segura, correlació entre la inoculació de la vacuna d’AstraZeneca i unes desenes d’episodis de trombes, en alguns casos amb resultat mortal, entre els 25 milions de persones que l’han rebut a Europa. Aquests efectes secundaris, amb tot, no passarien de ser «rars», amb menor incidència que els ja assumits com a inevitables en altres tractaments mèdics o fins i tot activitats quotidianes. En tot cas, les vides salvades administrant la vacuna superen aclaparadorament el possible risc que es corre amb el seu ús. I aquests accidents s’han produït sempre en les dues setmanes següents a la inoculació, cosa que hauria de tranquil·litzar els qui van rebre la seva dosi fa més temps. D’altra banda, desconèixer-ne encara quina és la causa dificulta saber quin ha de ser el factor de risc que cal aïllar, però sembla que el col·lectiu de dones menors de 60 és el més susceptible i, per tant, el que s’hauria de protegir aplicant especial prudència.

Davant aquest panorama de desconcert, doncs, es pot difondre i remetre’s a l’evidència científica existent en aquest moment a l’hora de contrastar temors i dubtes i rebatre rebutjos irracionals. Si també les decisions polítiques s’ajustessin al coneixement existent en aquest moment i a les recomanacions vigents, no als temors no comprovats, seria probablement més fàcil que s’entengués i assumís quin és el nivell raonable de confiança que hem de mantenir davant una solució que ha salvat i encara ha de salvar moltes vides.

n