La violència sexual i la justícia
Els judicis per violació continuen posant la responsabilitat i el focus en la víctima i el seu relat
S’està celebrant el judici per la violació múltiple ocorreguda a Sabadell l’any 2019 contra una jove de 18 anys. L’interrogatori del fiscal a la víctima ha estat àmpliament criticat en mitjans de comunicació per la falta d’empatia i tacte en la forma i el fons de la formulació de les preguntes. A les crítiques la fiscalia ha respost argumentant que la persona responsable de l’interrogatori tenia poca experiència i, a més a més, les preguntes no posaven en qüestió la credibilitat de la víctima, sinó que pretenien «blindar-se» davant els possibles arguments de la defensa.
Les dues coses són veritat. L’interrogatori ha aprofundit en la violència viscuda per la víctima, és a dir, s’ha produït una victimització secundària cap a la noia amb aquesta actuació i, alhora, molt probablement, la voluntat de la fiscalia era aconseguir la màxima pena per als acusats. No obstant això, aquesta resposta de la fiscalia respon, una vegada més, a una perspectiva pragmàtica en l’anàlisi i no respon ni qüestiona el problema estructural.
Des de la meva perspectiva –no soc jurista– els judicis per violència sexual continuen posant, sistemàticament, la responsabilitat i el focus en la víctima i en el seu relat. I aquest fet s’observa també en la forma i en el fons. Pel que fa a la forma, en els interrogatoris no es tenen en compte tots els processos psicològics que li ocorren a una persona durant una situació de pànic com aquesta: s’altera la memòria –i per tant els records clars i racionals són pràcticament impossibles així com un relat ordenat dels fets–, sol haver-hi paralització i bloqueig davant la por de morir–conseqüentment no es pot esperar una resposta de resistència davant la violació ja que la por a la mort sol portar a una reacció lògica de submissió, la resistència seria gairebé temerària– en molts casos hi ha també una reacció de certa culpabilitat com a forma de trobar una explicació al que ha succeït –la ment necessita trobar una estratègia que expliqui una violència gratuïta de tal calibre–. Tots aquests factors, entre altres, estan incidint en la forma de respondre a un interrogatori d’aquest tipus i, per tant, s’han de tenir en compte en la forma de preguntar.
Però si anem al fons és molt més greu. La ideologia subjacent i que obliga a formular aquestes preguntes en concret en l’interrogatori es produeix específicament amb els delictes per violència sexual. No amb altres. En aquests casos les víctimes han de garantir que han fet tot el possible per no ser violades. ¿Algú s’imagina un judici per robatori on la víctima hagués d’assegurar que no s’ha deixat robar per voluntat pròpia? Per exemple, ¿deixantse trencar el braç per evitar que li robessin la bossa? ¿Què subjau ideològicament tant en la ment del legislador (en masculí) o en qui aplica la llei (el sistema judicial) que necessita garantir i restablir una mena de moral de la víctima a través d’assegurar que ella (en femení) ha exercit tota la resistència possible perevitar ser violada –fins i tot posant en risc la seva vida– i és solament aquesta acció la que garantirà que en efecte l’agressió sexual s’ha produït? Així mateix, ¿què subjau ideològicament
Les preguntes del fiscal del cas de Sabadell reflecteixen la idea patriarcal que la dona ha de garantir que s’hi va resistir
perquè aquesta condició sigui necessària per creure el relat de la víctima? En l’implícit hi ha el qüestionament del relat i la necessitat de provar-ne la veracitat; tot i saber que el percentatge de denúncies falses és irrisori i sabent també que el periple pel qual ha de passar una dona a partir d’una denúncia d’aquest tipus és dolorosíssim. ¿De debò creiem que pot ser plat de gust per a una dona iniciar aquest procés?
Al meu entendre, el sistema patriarcal transmet aquí un missatge que opera a l’invisible, però hi és: les dones hem de defensar el nostre «honor» amb la nostra vida si cal. Pel sistema patriarcal ser «tacades» (violades) és pitjor que morir. Així, resistir, és l’única manera de garantir, per una banda, la nostra innocència davant d’una sempre suposada «provocació sexual» que exercim cap als homes iper altra banda, garantir la veracitat de l’agressió davant d’una sempre suposada mentida per fer mal als homes. Patriarcat en estat pur.
n