‘Suficientisme’
La superabundància del ‘voler sempre més’ porta a sentir que tenim sempre menys
Al seu llibre Enough (2008), John Naish va encunyar el concepte enoughism, la traducció del qual seria suficientisme. La superabundància del voler sempre més ens porta, irremeiablement, a sentir que tenim sempre menys, seqüela d’una compulsió insaciable que condueix a un consum sumptuari i malgastador i genera un estat d’ansietat permanent. Amb la resultant d’un ésser humà estrany i individualista, perdut i insatisfet.
En la seva defensa de l’ètica de la suficiència –més no sempre és millor, de vegades és pitjor– Naish aporta dos tipus de raons per ser suficientistes: serà millor per a nosaltres i serem més feliços si aconseguim trobar maneres de frenar insaciables apetits. I fer-ho també anirà en benefici del nostre planeta.
Els qui tenen capacitat de compra acumulen gran quantitat de productes innecessaris i els qui no la tenen s’endeuten –quan poden– per comprar. Es tracta de trobar aquest punt entre molt poc i massa, és a dir, el suficient.
Als països desenvolupats contemporanis no vivim en l’escassetat, sinó en l’abundància. Però la recerca constant: de més menjar, que només engreixa; de més diners, que donen problemes, i de més informació, que només distreu, es converteix en la bisectriu d’una conducta endèmica.
Durant la dècada dels 70, Fritz Schumacher, economista i filòsof, protegit de Keynes i autor de Small is beautiful, va denunciar la irracionalitat de l’excessiva globalització econòmica, amb una crítica al gigantisme, l’excés tecnològic i el treball indigne, mentre plantejava un nou paradigma econòmic, basat en una manera més humana de viure i conviure.
Al seu llibre, que esmicola una filosofia suficientista, argumenta que l’economia moderna és insostenible i proposa que el més assenyat seria construir un món de petites comunitats, relativament autosuficients que, sense perdre la sobirania bàsica, poguessin sostenir una xarxa mundial de comerç.
Anys després, el filòsof alemany Karl O. Apel (un dels teòrics més influents de l’Escola de Frankfurt, des de la mort d’Adorno), va intervenir: «Schumacher va ser massa utòpic. El món ja no pot abandonar la globalització... en depenem massa».
Amb la Covid-19 va tornar la cavil·lació urgent sobre la necessitat de superar el consumisme i optar pel seu antònim, el suficientisme com a ètica personal, que sosté que consumir en excés i tenir massa coses només proporciona un plaer fugaç, per la qual cosa s’ha de dir: ¡Ja n’hi ha prou!
La idea és que, a partir d’un determinat llindar (que necessita definició), el consumidor té tot el que necessita, i qualsevol compra que realitzi empitjora la seva vida en lloc de millorarla. Aquest plantejament, entès com un canvi conscient d’hàbits i una aportació a la sostenibilitat del planeta, ja està generant controvèrsia.
Ho promouen els qui rebutgen el consum desenfrenat i el desaprofitament de recursos i consideren el consumisme responsable d’una càrrega devastadora per al planeta, amb rebutjos impossibles de degradar o que tarden segles a ferho. Reclamen l’adopció d’una filosofia de vida més conscient mentre insisteixen que el valor de la persona no depèn dels béns materials que té.
Per concloure que es pot disfrutar una autèntica felicitat consumint només el necessari. La globalització extrema no funciona i va sent hora que cada país la repensi i opti per incrementar la seva producció interna, en especial d’aquells béns indispensables per atendre una crisi de salut com la que estem patint.
El suficientisme rebutja la ideologia d’aquests accionistes a qui només interessa que els seus dividends creixin i de les empreses que paguen salaris mísers per confeccionar una mascareta, buscant «reduir preus» que poc es reflecteixen en el benestar dels treballadors. El que aparentment s’estalvia en el preu final d’un article es gasta en inversions per revertir danys a la nostra salut i la del planeta.
Austeritat forçada
Si afegim la incertesa sobre les conseqüències de la pandèmia en l’economia personal i mundial i la inseguretat sobre el futur, tindríem el que podríem anomenar una austeritat forçada, agreujada per una realitat moralment inacceptable, en la qual milions de persones no aconsegueixen consumir ni el mínim vital.
Ens enfrontem a dos riscos: acabar carbonitzant el nostre planeta, per culpa de la insatisfacció de voler més, i augmentar el descoratjament, conseqüència de no aconseguir aquest més empès per la societat.
Ningú va poder vaticinar que un barco encallaria al mig del canal de Suez, de la mateixa manera que ningú va predir que vindria la pandèmia. No podem presagiar el pròxim atac cibernètic o la següent crisi financera. Però ens temem que passarà.
n