‘I care a lot’
Empanada, pop, vi de Ribeiro... Cuñados fa gala de la seva denominació d’origen i utilitza el pintoresquisme a tort i a dret. Però no és una cosa que molesti, els tòpics ben utilitzats (o subvertits, gairebé millor) poden ser una fantàstica font d’humor com ja van demostrar Borja Cobeaga i Diego San José a Ocho apellidos vascos i Ocho apellidos catalanes.
No és que la pel·lícula de Toño López tingui res a veure amb les d’Emilio Martínez Lázaro, però sí que hi ha una intenció molt clara, per part de la productora Portocabo, de fer un cine regional digne (també sèries, són els responsables de Hierro) que exploti les senyes d’identitat d’un lloc i la seva gent. Ja se sap, el local acaba sent universal. Així, el dolent de la funció, en lloc de ser traficant de droga, com es podria esperar, ho és de pop; l’heroi de la funció, el Sabonis (Xosé A. Touriñán) va ser una jove promesa del COB (Club d’Ourense de Bàsquet), però per culpa d’una lesió es va retirar de les pistes i les germanes protagonistes regenten un petit celler familiar, Fillas do Ribeiro, que existeix a la realitat.
Cuñados és el que podríem denominar una comèdia riquiña. No hi ha res que indigni gaire (tampoc res que entusiasmi), però sens dubte ofereix més (bastant més) del que promet el seu nom i el seu cartell, molt poc inspiradors.
nMeitat comèdia negra i meitat thriller criminal, la nova pel·lícula de J. Blakeson retrata diverses persones terribles que es fan coses terribles les unes a les altres, i durant una estona proporciona un espectacle raonablement disfrutable, malgrat que els seus constants esforços per exhibir sarcasme i amoralitat són francament molestos.
Rosamund Pike la protagonitza en la pell de la Marla, que exerceix de tutora legal de gent gran a fi de robar-los tot el que tenen, i que comet l’error d’estafar una senyora gran vinculada amb la màfia. I a partir d’aquesta premissa, diem, I care a lot es mostra certament eficaç generant suspens, fins que els seus girs argumentals es tornen massa absurds, i Blakeson va renunciant al cinisme per pontificar de forma gens profunda contra l’avarícia del capitalisme i tocar-nos la fibra sensible. Mentrestant, la pel·lícula es pren massa molèsties a demostrar com de malvada i dura és la Marla, i no les suficients a l’hora dotar-la de més d’una sola dimensió. Blakeson intenta tímidament suggerir les seves vulnerabilitats i fins i tot convertir-la en justiciera feminista, però no aconsegueix deixar-nos veure més enllà de la seva desagradable façana. Fins i tot els sociòpates poden tenir trets seductors i, de fet, és una cosa que Pike ja va demostrar amb el seu fantàstic treball a Perdida (2014). La Marla, en canvi, té tant carisma com una tàpia.
n