«Superar un càncer ha reforçat la meva manera de ser»
L’excomponent del trio Pastora i fill de Pau Riba llança ‘Llunes de Plutó’, el seu àlbum més vitalista, que presenta aquest divendres en format de trio al CAT, concert anterior als de Fornells de la Selva (dissabte) i Tarragona (diumenge)
— Un disc més extravertit que els anteriors. ¿D’on va treure aquest ànim més optimista?
— Tot em va portar a voler fer una cosa més vital. Nararai (2017) em va agafar amb un desamor i una separació, i amb un panorama de la indústria musical cada vegada més complicat. Et vas quedant aixafat i vaig decidir que, tot i que fos amb pocs mitjans, havia de recuperar l’alegria. Vaig tenir una operació heavy i em convenia pensar en el positiu.
— Ha superat un càncer.
— De pròstata. M’ho vaig prendre amb filosofia, però vaig viure un temps amb incertesa, mentre em feien les proves. Va ser l’abril del 2019. Però el càncer no m’ha girat el cap, més aviat superar-lo ha reforçat la meva manera de ser, la meva tendència a no amargar-me i a valorar les coses.
— Actitud resumida a la cançó Em sembla bé.
— No és que tot em sembli bé, però representa una actitud. Mai m’ha agradat passar-me el temps queixant-me, pensant com m’agradaria que fossin les coses.
— En aquest disc hi ha menys presents les seves arrels familiars que a Nararai ia A 306 km (2014).
— Al primer hi havia una melancolia per Formentera, on vam néixer el meu germà i jo. A Nararai vaig fer el tema Mare, i he dedicat cançons a la meva filla petita, a la més gran... Em falta alguna cosa per al nen.
— I per al seu pare.
— Aquí hi ha una picada d’ullet a
Voldria, quan diu que «les orenetes ja fan niu als meus cabells», i algun detall més.
— Al patriarca Riba no li agradava gaire Pastora. ¿Li agrada més aquest disc?
— Ell ens deia que havíem de donar carnassa als mitjans, quan jo hauria preferit que digués que li agradava el que feia el seu fill i ja està. Durant la meva adolescència veia el meu pare i el personatge, caminant descalç i tot això, i ara tenim poca relació i quan ens trobem continuo sense veure que sobrepassi aquest personatge. Viu una mica d’ell. Però, respecte al nou disc, ell va participar en un vídeo on la gent deia què representa per a ells Un dia perfecte, i va dir que admirava de mi «el preciosisme».
— ¿S’identifica amb això?
— Té raó. M’agrada l’amabilitat en el so. Em costa expressar l’agressivitat sonora.
—Tots dos semblen compartir certa imatgeria còsmica. ¿Què té Plutó per a vostè?
— És un planeta més petit que la nostra Lluna, i l’han degradat i el pobre ja no és ni tan sols això, i està allà, als confins de l’univers. Parlar de Plutó representa evadirte molt lluny.
— És cantautor i és pop, i al disc recupera l’electrònica. ¿Es veu rara avis a l’escena catalana?
— Ja em passava amb Pastora, on em vaig desprendre de l’estigma de ser fill de Pau Riba al cantar en castellà i en un segell que estava a Madrid. De vegades pensava: «A veure si entro en alguna escena»… Sempre he sigut una mica dispers i eclèctic. L’electrònica és part de la meva idiosincràsia, des que vaig descobrir Underword i Orbital, i ara he volgut recuperar-la sense complexos. Avui ha passat a ser normal a les produccions. ¿Per què l’hauria d’abandonar precisament ara?
— Dolo Beltrán, la que va ser cantant de Pastora, deia a aquest diari que Lola s’ha convertit en Remedios i que ja no busca «follón». ¿Se sent igual de lluny d’aquella etapa?
— Sí, però la sento meva. Hem parlat alguna vegada de reprendre el grup, i no fa gaire, l’estiu passat. Pastora no va arribar a separar-se, però amb l’últim disc, Una altra galàxia, la comunicació amb la companyia era cada vegada més llunyana, el Pauet [Riba] ho havia deixat i la Dolo, em sap greu dir-ho, però no em seguia gaire. Em vaig sentir poc recolzat.