Aragonès prioritza la independència i tanca files amb Junts i la CUP
El candidat d’ERC demana un referèndum a l’escocesa i promet «sacsejar» Catalunya amb «canvis des del primer dia»nIlla avisa el futur president que «tothom sap» que no hi haurà secessió
Sense voler ofendre els seus renovats socis de Junts, ni cedir en el que no havia cedit durant tres mesos de negociació. Sense cites a Karl Marx, ni un repàs extens del pacte amb la CUP, però sense esmentar el Consell per la República ni el que es farà a partir del 2023, quan l’independentisme verifiqui que la taula de negociació amb l’Estat no dona fruits. Pere Aragonès va apel·lar ahir al mínim comú divisor, per tant, que és la voluntat d’arribar a la independència i al desig de transformar la Generalitat sota el comandament republicà.
Un segon discurs d’investidura, després de la sessió fallida de finals de març, en què va prometre dibuixar un «canvi d’etapa» a Catalunya. Fins per quatre vegades va al·ludir a la «sacsejada» que es necessita i que ell vol impulsar i que permetrà observar, va dir, «canvis de fons i de forma des del primer dia». Un objectiu de fons que es vehicularà amb dos assumptes propis de la conjuntura social i política. «Amb una mà lluitarem contra la Covid i la crisi», va dir des del faristol del Parlament, «i amb l’altra avançarem cap a la independència».
El presidenciable republicà va qualificar d’«obsessió» personal la resolució del conflicte polític. Una resposta que ell defensa que ha d’anar de la mà de l’exercici del dret a l’autodeterminació. «Allò d’Escòcia ho vull per a Catalunya. I que el paper del Regne Unit, que l’adopti
Espanya», va asseverar traçant l’inevitable paral·lelisme amb la Gran Bretanya, ara que la reelegida presidenta escocesa, Nicola Sturgeon, pressiona per a un segon referèndum d’independència.
El mirall escocès
«El Regne Unit va mirar de seduir els escocesos. I això és el que vull sentir. Que l’Estat ens expliqui per què hem de seguir a Espanya, quina proposta tenen per a nosaltres. I sobretot, que no tinguin por de les urnes i, tampoc, por de perdre». Des de la trinxera de la «Generalitat republicana», com ja la va batejar fa setmanes el Govern en mans d’ERC, «l’únic límit serà el de la voluntat popular expressada a les urnes».
En aquest punt, Aragonès va reiterar el concepte de «confrontació cívica i democràtica» amb l’objectiu de fer entendre a l’Estat que qualsevol solució «passa pel referèndum i l’amnistia», una idea que ja va utilitzar dilluns, a la presentació de l’acord amb Junts. Una aproximació lèxica, sens dubte, al marc de Junts i una prova que el republicà va mirar d’esquivar tota confrontació, aquesta sí, amb els seus socis. Un guant blanc que va mantenir el candidat i el portaveu puigdemontista, Albert Batet, al seu torn de rèplica.
La qüestió territorial va prendre gran part del protagonisme del seu discurs, ja des de l’inici, quan va sancionar, a la primera frase, que es presentava davant el Parlament «seu de la sobirania de la nació catalana per fer efectiva la independència de Catalunya». Però Aragonès va voler donar-hi un toc inclusiu, a l’assenyalar que governarà «per a tothom», posant «les perifèries» al «centre» i mirant d’avançar «com un sol poble». «Tan important és arribar a l’objectiu», va dir amb referència a la independència, «com ferho tots. Perquè tots aquells que avui rebutgen la república catalana han de saber que la república catalana mai els rebutjarà».
Acord nacional per l’amnistia
Va anunciar la posada en marxa d’un acord nacional per a l’autodeterminació i l’amnistia «per aconseguir que Catalunya s’assegui a la taula de negociació» amb el Govern central com un «sol poble». En aquesta línia, i defugint l’estranya maniobra d’ERC amb els comuns, en el procés de negociació amb Junts, va allargar la mà «als qui més aviat que tard ens hem d’entendre per demanar-los el seu suport», o almenys «que no s’oposessin a la investidura» en nom d’una «visió comuna del progrés d’aquest país» que les dues forces realitzen.
Per la resposta de Jéssica Albiach, després d’intervenir Aragonès, sembla que la seducció no es va completar. La líder dels comuns al Parlament va qualificar de «triomfalista» la intervenció del republicà i que prometia «tres quarts del mateix», per la qual cosa no va entendre que Aragonès allargués la mà sincerament, «sinó que ha sigut una posada en escena».
Aquest esplaiar-se en la qüestió independentista va obeir, també, a la declarada vigència del discurs, quant a les qüestions més socials, que va fer el 26 de març i que se sustentava en l’acord assolit pocs dies abans amb la CUP. Una manera de dir que el pacte amb Junts no modifica gens ni mica la seva proposta, per exemple, del pla de rescat immediat de 700 milions, ni la promesa gratuïtat de l’escolarització de l’etapa entre els 0 i 3 anys. Una manera de dir, en conclusió, que la investidura ja es podria haver fet fa dos mesos.
La bandera democràtica, exemplificada en l’amnistia i l’autodeterminació, i que també inclou la transparència i «la voluntat de retre comptes» és una de les quatre banderes que va hissar Aragonès per explicar aquesta «sacsejada» que promet. La segona és la del progrés, la garantia de «llar i ocupació, salut i educació, i un nou model econòmic». La tercera és la feminista. I l’última, la verda, «per revertir el canvi climàtic, promoure l’economia verda i un canvi de cultura».
El republicà va mirar de no indignar els renovats socis de JxCat, però sense cedir en les línies vermelles
La rèplica dels postconvergents, de guant blanc, va tenir un to molt diferent a la del març
n