El dilema dels menors de Ceuta
Espanya intenta evitar el caos després de l’arribada massiva des del Marroc i habilita canals per buscar els familiars. El Govern adverteix Rabat que no tolerarà xantatges
Després de quatre dies de prova de força entre Espanya i el Marroc sobre l’onada de joves migrants arribada a Ceuta, ahir va començar a funcionar un pont telefònic humanitari amb l’habilitació per les autoritats d’aquest costat de la frontera d’un telèfon a què pares marroquins puguin trucar preguntant pels seus fills. I aquest ha sigut un primer gest de distensió que ha atenuat poca cosa, sobre el qual el ministre d’Exteriors marroquí, Naser Burita, va llançar una gerra d’aigua freda al continuar assenyalant el que per a ell és l’origen del conflicte: l’acollida del líder polisario, Brahim Gahli, per Espanya sense informar el seu veí del sud.
No es refreda el conflicte, amb un balanç humanitari que ha empitjorat quan la Guàrdia Civil, a mitja tarda, rescatava en aigües pròximes a la platja del Tarajal el cos sense vida d’un dels últims que ha intentat arribar. El jove cadàver sobre la sorra feia baixar tot el conflicte a la plena realitat de les coses, el territori on viu gent com l’emigrat Soufian i els seus pares barraquistes.
«Digues a la mare que estic bé»
Diu el Soufian que quan va aconseguir arribar a la platja del Tarajal, les forces de seguretat van disgregar el nombrós grup del que formava part disparant pilotes de goma. Al caos de la natació multitudinària al costat de l’espigó va seguir un altre esvalot de carreres per la sorra. I en el xop desordre va perdre el seu company Ahmed. En tres dies vagant per Ceuta, encara no l’ha trobat. I aquesta és una de les primeres explicacions d’aquest noi de 17 anys quan aconsegueix que li deixin un telèfon per trucar. Atén la conferència el seu pare des de la barraca familiar a Marràqueix.
Comunicar-se amb les famílies s’ha convertit en una necessitat cada vegada més urgent per als dos milers de nous migrants que queden a Ceuta. El telèfon habilitat pel govern local perquè parents marroquins puguin localitzar infants sols és l’eina més nova per poder gestionar aspectes humanitaris apressants d’aquesta crisi. Però el telèfon, el 956 512 413, es va col·lapsar al cap de poc de difondre’s.
- Pare, no podia trucar perquè el meu telèfon es va quedar sense bateria. Digues a la mare i a tothom que estic bé.
- D’acord. ¿Has arribat?
- Sí. Estic bé, m’estic buscant la vida. Estic dormint al bosc. És el que hi ha; no puc fer cap altra cosa.
- ¿Estàs amb l’Ahmed? ¿Com està l’Ahmed?
- No ho sé, des que vam entrar que no l’he tornat a veure.
- Sisplau, truca’l. Digue-li que tu estàs bé, que se’n vagi amb tu i estigueu junts. ¡Truca’l!
El Soufian ha pogut per fi passar un informe a la família. Caminar sense bateria ni endoll on carregar-la és molt estressant per a un adolescent que s’empassa saliva emocionat al trucar. Al pare no li amaga cap detall dur. «Aquí atraquen els nens. D’altres ens peguen. Però jo estic bé», li diu.
Tot i que no sap res de l’Ahmed. Potser el van portar a les naus del Tarajal; o potser s’ha rendit i ha tornat, però això l’estranyaria: és massa dur arribar sense mitjans des de Marràqueix, a prop de l’Atles, fins al mar de Ceuta; 625 quilòmetres és molt per girar cua.
El Soufian milita en un contingent de número desconegut de joves i nens que, quatre dies des
Els nens han sigut pastura de mentides que van ploure a les xarxes socials
«Estem facilitant el retorn dels que volen tornar cap a casa»
prés del tsunami migratori enviat pel Marroc, persisteixen a intentar arribar a la Península i es resisteixen a posar-se en mans de les autoritats.
Són el nucli dur de la crisi migratòria, objectiu policial i sanitari, que van sent capturats per ser identificats i ferlos un test d’antígens per enviar-los a altres comunitats. Han sigut pastura de mentides que van ploure a les xarxes socials el cap de setmana passat per animar-los a llançarse al mar: que s’obria la frontera, que a Espanya estaven buscant gent per treballar... fins i tot que a Ceuta els convidarien a un concert.
Ara són munició per a la batalla de la propaganda, des que per emissores i xarxes marroquines es filtra que Espanya està retenint els nens. «I és mentida. Estem mirant de posar en ordre llistes perquè la família que ho vulgui sàpiga on són, i facilitant la tornada als qui volen tornar a casa», explica Ángela G, que és treballadora social al Tarajal.
El somni del Mounir
El Mounir, de 13 anys, forma part d’una colla de nens de Tànger que s’ha format a les esculleres del port de Ceuta, a l’espera d’un ferri en què colar-se. L’Estat els busca. Ahir es va intensificar, per part de la policia i la Guàrdia Civil, una captura metòdica de grups per portar-los a identificar i sotmetre’ls a tests d’antígens. A 145 dels qui l’han passat sense donar positiu els han portat al camp Piniers, una esplanada de barracons entre casernes militars dalt de tot de Ceuta. Custodien el punt de concentració i allotjament guardes jurats i infermers del SAMU, que espanten els periodistes movent les mans a l’aire, com a les mosques.
El Mounir s’agafa al reixat del port, mirant sortir un ferri blanc i vermell de Trasmediterránea. «Vull arribar a una bona ciutat, aprendre l’idioma, aprendre un ofici i treballar», diu en darija. Quan se li pregunta què li agradaria ser de gran no dubta: «Mecànic».