«Posa’ls un entrepà. Pago jo»
En les eleccions generals del novembre del 2019, l’únic escó en disputa a Ceuta se’l va emportar Vox, amb 11.752 vots dels 33.746 que es van emetre, però això no significa que tot el veïnat d’aquesta peculiar ciutat de frontera pensi el mateix que la formació d’extrema dreta. Una considerable porció de la població, encara astorada i temorosa davant l’onada humana de dilluns, no veu els migrants que vaguen per la ciutat com un exèrcit invasor, sinó com una legió de necessitats.
I pot ser que per això, al jove advocat Javier Hermoso, que dina a la terrassa del cafè Plaza, li ha agafat un rampell i, al veure passar dos dels milers de deambulants sense rumb de la ciutat, els pregunta: «¿Heu menjat?». I ha cridat Fran, el cambrer, i li ha dit: «Posa’ls un entrepà i beure, que ho pago jo».
I quan ha sortit el cambrer amb dues coles i dos durums embolicats en paper de plata, i els dos migrants els han agafat drets per seguir el seu camí, els ha dit: «Però asseieu-vos a la terrassa. ¿No dinareu? Així que tots dos s’han assegut a les puntes de les cadires i en una taula de la cantonada; tots dos allà, prenent alguna cosa com els rics.
I l’advocat Javier ha continuat el seu dinar, que és especial, perquè el pare, Gregorio, fa 73 anys. La taula familiar que formen és molt ceutina: un enginyer de mines jubilat que va venir de Huelva; un fill advocat amb despatx a la ciutat; Laura, la seva parella; i Rachida, de 64 anys, la senyora que cuida el pare i a la qual el tancament de la frontera decidit pel Marroc el març del 2020 la manté atrapada a la ciutat.
«Això es fa per principis, perquè s’ha de fer», explica el lletrat. «Jo no puc veure la gent passant gana. Mira, gana no, de cap manera», aixeca la veu Laura.
La furgoneta de Càritas Ceuta ha repartit ja no saben els seus voluntaris quants carregaments d’aigua i entrepans. Els sanitaris de la Creu Roja es posen entre gentades de pobres sense mascareta fins a arribar on un s’està queixant; els soldats de Cavalleria del Regiment
Montesa 3, amb el fusell a l’esquena, baixen dels seus vehicles Vantac ampolles d’aigua i les acaben donant als caminants que arriben extenuats al punt de retorn al Marroc a El Tarajal.
El Juan Carlos, expresident d’un club ciclista, també ajuda. Ha contret esclerosi i sap que no tornarà a fer esport. Per això ha agafat totes les samarretes que tenia del club i s’ha posat a repartir-les als nouvinguts. «Més de 200, en porto avui», relata.
Famèlica legió invasora
Quan va venir la gran onada de gent de l’altra banda, el primer que van sentir molts caballas, que és com es fan anomenar els ceutins, va ser por. Ho explica la Laura. Dimarts passat, quan un vigilant jurat amb armilla blindada es va col·locar per ordre de l’empresa a la porta de la botiga de telefonia en què treballa Laura, ella es va alarmar. «Em feia por». Després, al sortir de treballar, quan anava a agafar un taxi, la van envoltar molts nens, «alguns de molt petits», a demanar-li una moneda. Va veure llavors la fam d’aquesta legió invasora. «Vaig comprar un munt de Kit-kats per repartir», explica.
Ahmed, el més jove dels dos migrants, menja amb el cap cot, recelós i una mica avergonyit per suscitar tanta atenció. Acomoda la mirada en un mòbil negre que té sobre la taula, tan apagat com la seva mirada. «Diu que, al venir nedant, li ha entrat aigua i no li funciona», explica la marroquina. Ha sortit el cambrer amb un pastís gelat i un 73 d’espelmes de cera de coloraines. «Demana un desig, pare». I el Gregorio, el jubilat, completament feliç diu: «Jo ja... El meu únic desig seria girar aquest número».