Aragonès: ¿quina és la prioritat?
El candidat d’ERC va afirmar que vol culminar la independència, però avui l’assignatura és l’economia
El president de la Generalitat és clau. El retorn de Josep Tarradellas, escollit a l’exili en ple franquisme, va implicar la recuperació de les institucions d’autogovern de la Segona República. I des d’aleshores, amb més o menys encert, els presidents han marcat èpoques.
Per això la sessió d’investidura que va començar ahir és important ja que sortirà elegit –després d’una llarga etapa d’interinitat– un nou president, Pere Aragonès, que –després de Tarradellas– serà per primera vegada d’ERC, un partit històric i progressista. El més convenient seria que ara arrenqués una etapa que tingués com a prioritat el que, segons l’enquesta d’aquest diari de dilluns passat, volen el 75% dels catalans: la recuperació econòmica després de la pandèmia.
¿Pot ser així malgrat que Pere Aragonès va dir en les seves dues primeres frases que el seu objectiu era «culminar la independència» i «governar per a tots els ciutadans»?
Són metes no gaire compatibles. L’independentisme argumenta que a les últimes eleccions va tenir gairebé el 52% dels vots i la suma d’ERC, JxCat i la CUP, 74 diputats. Per això Aragonès serà elegit. Però «culminar la independència» pot ser l’objectiu d’un líder polític, però no –almenys en aquesta legislatura– el del nou president. Perquè aquest 52% (48,2% sense el PDeCAT), amb molt baixa participació, és només el 27% del cos electoral i el 14-F l’independentisme va perdre ni més ni menys que 700.000 vots. Si ERC deia que es necessitava més suport que el 2017 per exigir la independència...
A més, totes les enquestes del CEO de la Generalitat constaten que la independència trenca Catalunya en dues meitats pràcticament iguals. Una altra cosa diferent és que Aragonès demani l’amnistia i un referèndum i que ho vulgui negociar –ahir en va fer poques referències– amb el Govern de Madrid.
Per Aragonès, Catalunya necessita «una sacsejada». Pot ser, però el primer que vol és sentir-se governada, cosa que no va passar durant l’última legislatura. I precisament perquè ERC i JxCat, que van governar en coalició, estan en desacord sobre el full de ruta a l’Estat propi. Els pròxims anys no haurien de ser tres quarts del mateix. I per això la primera cosa és que Aragonès aconsegueixi formar un Govern amb consellers amb crèdit i que inspirin confiança. Ho sabrem la setmana vinent.
Aquest és l’indiscutible primer pas. Un Govern capaç d’escoltar tota la societat i dialogar amb empresaris i sindicats. Aragonès parteix amb un avantatge indiscutible. Té molta més experiència de govern que Torra i vol ser un president amb comandament, no un subordinat.
D’altra banda, la sessió d’ahir va deixar també alguns punts d’esperança. El primer, el debat dur i intens, però gens insolent, entre el candidat i Salvador Illa, el líder del partit mes votat el 14-F. Illa va demanar diàleg «Catalunya endins» i va retreure el veto de l’independentisme al PSC. Aragonès va replicar exigint que l’Estat no veti debats del Parlament català.
Els vetos i el respecte a les lleis són coses diferents. Aquí hi ha una forta diferència, però sobre la recuperació econòmica –que tothom sap que és la gran assignatura pendent– alguna entesa entre el nou Govern d’Aragonès, el PSC i el Govern espanyol és no només convenient sinó imprescindible. Per això, si s’aterra en les polítiques concretes aquesta legislatura pot no ser tan estèril com l’anterior. Malgrat que la primera frase d’Aragonès –si no és només per acontentar els tres partits que avui el votaran– indica que el got està més mig buit que mig ple.