Geoestratègia a l’Estret

Els 1.500 menors que queden a Ceuta són les víctimes més directes i visibles de la crisi diplomàtica provocada pel Marroc, la raó última de la qual pot anar bastant més enllà del disgust de Rabat per l’hospitalització a Logronyo del líder sahrauí Brahim Ghali. Mentre aquests nens i adolescents es troben atrapats entre la incitació marroquina perquè guanyessin nedant la platja del Tarajal i els requisits que estan obligades a complir les autoritats espanyoles abans de tornar-los al seu país o distribuir-los per diferents comunitats autònomes, es desenvolupa entre bastidors un estira-i-arronsa en què els Estats Units són un actor estratègic essencial. Al mateix temps que els més vulnerables dels vulnerables no saben del cert què els oferirà el futur, es pot dir que està sobre la taula el sistema de seguretat dissenyat pel Pentàgon per al Mediterrani occidental i l’àrea de l’estret de Gibraltar.

Per raons històriques prou conegudes i per la seva pertinença a l’OTAN, Espanya és un aliat segur per als Estats Units. La confiança dipositada en el Marroc deriva, en canvi, d’esdeveniments recents –el reconeixement nord-americà de la sobirania marroquina al Sàhara Occidental i el d’Israel per part del Marroc–, d’una necessitat que ve de lluny –garantir el control dels dos costats de l’Estret– i d’una altra de més immediata –tenir un peu a l’Àfrica per poder reaccionar davant brots de radicalisme islàmic a l’àrea del Sahel–. La base de Rota és fonamental per a aquests últims propòsits i en el disseny de l’escut antimíssils instaurat pels Estats Units a Europa, però el Marroc és l’únic país del nord-oest de l’Àfrica, una regió extremadament volàtil, amb un règim fiable, raonablement estable i amb el fonamentalisme islàmic sota control.

El que ha passat des de finals de l’any passat fins ara ha tendit a tensar les relacions als dos costats de l’Estret molt més enllà del que seria desitjable. No va arribar a celebrar-se la cimera hispanomarroquina que al desembre havia d’abordar una vegada més la gestió dels fluxos migratoris amb origen al Marroc; unes maniobres navals conjuntes dels Estats Units i el Marroc van estimular l’engrandiment del perfil nacionalista del Govern de Mohamed

VI; el suport públic de Podem al Front Polisario va escalfar els ànims a Rabat i l’arribada de Ghali, que es va fer pública, va completar el quadro de desacords. Si a tot això s’hi afegeix la decisió marroquina, a principis del 2020, d’ampliar l’espai marítim atlàntic, es pot dir que s’han acumulat en molt poc temps massa causes pendents per poder parlar amb motiu d’una crisi d’una profunditat insòlita, i facilitada per la poc hàbil gestió de la presència del líder del Polisario per part del Govern espanyol, que segurament hauria desitjat que fos més discreta, a l’empara de la identitat falsa amb què va arribar al nostre país.

Per això l’equidistància dels Estats Units en aquest episodi era en part previsible i és en part reprovable. És obvi que el Departament d’Estat ni vol ni pot decantar-se clarament en defensa dels interessos d’un dels seus aliats en detriment de l’altre, perquè en el pla teòric considera el Marroc una alternativa possible a Espanya per al seu dispositiu de seguretat al sud d’Europa, però és de lamentar que no hagi ni tan sols al·ludit almenys al paper de Rabat en la crisi. I, al no fer-ho, ha deixat la porta oberta a la reincidència marroquina cada vegada que, per una raó o una altra, cregui oportú recórrer a l’estratègia de la tensió per pressionar Espanya.

La voluntat dels Estats Units de comptar amb un aliat al nord de l’Àfrica ha animat el Marroc a tensar la corda. I la seva equidistància pot tenir el mateix efecte

n