El Madrid del campi qui pugui
L’economia madrilenya puja a curt termini, però és probable que, tard o d’hora, les incoherències irrompin
La pandèmia ha evidenciat un nou jugador en el mapa polític, stakeholder, com es diu ara en la formació ideològica conservadora, que ha entronitzat definitivament Madrid a la part alta del mapa. Supera tothom en renda per càpita, acumula inversions, recupera glamur social i enlluerna una dreta, fins ara, lost in translation. Agafant avantatge de la política fiscal i sanitària d’aquella autonomia, que menyspreava quan la reclamaven d’altres, la utilitza ara per fer les coses diferents, i ha mogut el tauler de les polítiques públiques: des de la creença cega en la corba de Laffer (abaixar impostos i apujar la recaptació), fins a una suposada sacralització de les llibertats individuals per sobre del que l’esquerra interpreta com a bé comú. Ha situat així de moment la seva economia en millors taxes de creixement. Tot això des de la irresponsabilitat fiscal de qui mai se la juga de veritat, tenint com té Madrid coberta l’esquena per la capitalitat que financem entre tots.
Emergeix Díaz Ayuso, la nova lideressa, i els seus adlàters es delecten que la modernitat ja no és progre. Però les incoherències és probable que, tard o d’hora, irrompin. Espero ara amb curiositat com lligaran el curt amb el mitjà termini, i com respondran a les crítiques que els hagin d’arribar per la poca consideració que mostrin els polítics de la Comunitat de Madrid envers l’economia de la Next Generation i amb la despesa social dels seus conciutadans. El tenir a curt termini, suposadament, una economia d’èxit té això: augmenta el denominador i totes les ràtios posteriors de dedicació a les polítiques actives d’ocupació, recolzament a l’R+D empresarial o despesa sanitària i social s’empetiteixen. I espero els seus arguments de defensa que amb el finançament autonòmic que tenen, no lligat a la seva creació de riquesa sinó, a tot estirar, al seu pes poblacional, la cosa no dona per a més. Als catalans tot això ens sonarà. I els recordarem que, amb això, estan emprenent el seu propi camí de perdició, sembrant amb els dèficits fiscals les llavors d’una economia que, a mitjà termini, quedarà endarrerida.
Pot ser que alguna veu de la intel·lectualitat madrilenya recordi que la tributació no és només un factor de competitivitat, per arruïnar el veí, sinó de provisió de serveis públics essencials en una societat avançada, i de redistribució interna, des dels grups que es lucren amb les rebaixes fiscals en favor dels més fràgils. I que quan algú es lamenti d’haver perdut amb la Covid un ésser estimat, algun altre madrileny constati que és el peatge d’haver gestionat així de malament la salut, i així de bé l’economia. A més, alguns territoris li deuen a la Comunitat de Madrid que les seves males xifres de gestió de la pandèmia hagin esbiaixat a l’alça els valors mitjans que ens fan a tots, encara avui, territori no segur per al turisme que ens vol visitar.
Certament, afectats i beneficiaris aquí no coincideixen. Els segons voten i omplen places de toros, tot i que espero que algú recordi que, amb una altra política, previsiblement alguns dels morts avui viurien. Guanyen els actius sobre els passius, els més joves que es diverteixen davant la seva gent gran, els que tenen negoci davant els que malviuen amb ertos o sense. Han votat, massivament, els satisfets amb aquesta gestió, que són més i digereixen sense problema un contrafactual de supervivències que sembla no afectar-los. Sense compassió, sense solidaritat. Tot per la llibertat d’uns quants, ni que siguin majoria. I una solidaritat que ni es predica ja ni es practica, ni amb els veïns, en competència fiscal deslleial, ni entre els seus ciutadans, campi qui pugui. Espanya, ens recorda l’OCDE aquesta última setmana, té una població molt sensible a la riquesa heretada i a la seva transmissió, a diferència de la majoria d’altres països en què és rellevant sobretot per als quintils superiors: tal és, doncs, el graner de vots dels seus abolicionistes per al pròxim embat amb l’Estat, sense importar els arguments d’equitat i eficiència d’un sistema tributari, a partir del principi trumpista de les meves coses primer.
Guanyen els actius sobre els passius, els que tenen negoci davant els que malviuen. Han votat els satisfets amb aquesta gestió. Sense solidaritat