Avergonyida de la meva espècie

OLESA DE MONTSERRAT

Llegir la premsa aquest matí m’ha fet sentir vergonya de la meva pròpia espècie. No sé què ha provocat aquesta crisi humanitària d’immigrants a Espanya. Però, ¿ningú farà res per aquestes criatures? La imatge del nadó de dos mesos que gairebé mor ofegat, la del nen que abraça la militar com si fos la seva mare en un moment de pànic i desesperació, la d’un adult abraçant una voluntària de la Creu Roja... Ells estan pagant els danys col·laterals d’una diplomàcia inútil que no serveix per a res i d’uns polítics corruptes i incapaços de fer la seva feina.

¿No hi ha lloc per a tothom en aquest món? Cal estar molt i molt desesperat per enviar els teus fills en aquestes condicions a un país on tampoc els rebran amb els braços oberts, perquè no dubto que saben perfectament com acaben els immigrants quan arriben aquí. Aplaudeixo tots els cossos i voluntaris que han fet una abraçada, mostrat un somriure o han tingut un gest de tendresa i humanitat cap a tots els que, terroritzats, arriben al nostre país. Em poso a la pell de les mares que prenen una decisió tan dura, a la de les criatures, que podrien ser el meu fill, amb un temor indescriptible en una mirada que em posa els pèls de punta.

¿Qui ens garanteix que en un futur no estarem en les mateixes condicions? ¿Devolucions en calent? Dona-li abric, menjar, medicació. Estic sentint els polítics, com se salten a la jugular els uns als altres i com intenten defensar i així treure partit d’aquest drama que no els importa gens. ¿No hi ha capacitat per solucionar aquest problema de la manera més humana? Si no n’hi ha, està clar que ens hauríem d’extingir.

n