Els límits de la llibertat d’expressió amb aerosol
Roc Blackblock va debatre amb el regidor Marc Serra en un inèdit cara a cara mesos després de la censura, el febrer passat, del mural de Joan Carles I al parc de les Tres Xemeneies. El fòrum va tenir el valor de ser el primer d’aquest tipus, que no és poca cosa, tot i que no va propiciar un acostament d’opinions.
Cara a cara per primera vegada entre els qui pinten les parets de Barcelona i els qui les esborren. No hi ha constància d’un debat d’aquestes característiques anteriorment. Per part dels primers va defensar que Barcelona és una gran tela que hauria de ser de lliure ús Roc Blackblock, conegut muralista que el febrer passat va ser víctima de l’excés de zel d’un funcionari o càrrec mitjà municipal que va entendre que retratar Joan Carles I com un evasor fiscal no quedava emparat pel dret a la llibertat d’expressió. La polèmica va ser prou destacada com perquè des de l’ajuntament es demanés perdó i s’apadrinés un acte de desgreuge. Davant seu, Marc Serra, regidor de l’equip d’Ada Colau, que va aconseguir esquivar amb bons arguments (és el que té ser jurista) les queixes del públic, majoritàriament militants de la guerrilla de l’aerosol. Va ser una cosa tan inèdita aquest cara a cara, celebrat a la Farinera del Clot, que val la pena que el desgranem.
La jornada de reflexió es titulava Murs silenciats. Sobre l’escenari hi havia el Roc i Serra, moderats per la periodista Marta Ballesta. Darrere, en pantalla, apareixia Jorge Nuño, membre del col·lectiu Unilogic Crew, responsable del mural feminista que els regidors de Vox a Madrid, amb la complicitat bovina del PP i Ciutadans, van incitar a esborrar-lo perquè es glossava la figura de Rosa Parks, Rigoberta Menchú, Frida Kahlo, Valentina Tereixkova i 11 dones notables, entre les quals, per buscar una explicació oculta al que va passar, Liudmila Pavlitxenko, franctiradora soviètica que durant la Segona Guerra Mundial va despuntar com a caçadora de nazis.
L’ordenança cívica
La qüestió principal era, d’entrada, la censura, o sigui, els límits de la llibertat d’expressió en l’art del carrer, però aviat la conversa va prendre una drecera inesperada. El Roc, tan hàbil amb l’aerosol com amb la paraula, va recordar que a Barcelona regeix des del 2006 una ordenança cívica que, segons la seva opinió, predetermina un ús neoliberal de l’espai públic. Aquesta no és, van venir a dir ell i Nuño, una ciutat de vianants, sinó de consumidors. El paisatge urbà és una successió extenuant d’anuncis comercials, mentre que els espais disponibles per donar curs a la creativitat són escassos i, pel que s’ha pogut comprovar aquest any, subjectes a arbitrarietats segons s’interpreti una norma que va néixer fa 15 anys per sancionar prostitutes, grafiters, llauners i altra gent de suposada mala reputació, però no, per exemple, el fum dels vehicles, com si aquest fos innocu, o la proliferació d’establiments mimètics de menjar ràpid.
Barcelona, va recordar el regidor Serra, disposa d’una molt vital bateria de murs gestionats per Rebobinart, on està permès pintar, i va assegurar que no acabarà aquest mandat sense que aquest parc de parets disponibles creixi en 30 o 40 unitats. El cert és que fins ara aquesta National Gallery del carrer (el nom no li ve gran, perquè l’obra exposada és en ocasions de gran qualitat) no és a les zones més transitades. En qualsevol cas, va voler remarcar, abans que en el torn de preguntes li esmenessin la plana, que l’afany sancionador és aquest mandat la meitat de perseguidor que el 2006.
El debat va tenir el valor de ser el primer d’aquest tipus, que no és poca cosa. No va propiciar un acostament d’opinions. En aquest sentit, va ser com avui és gairebé tot, com un gran twitter.. Per això va resultar significativa la presència telemàtica de Nuño, que des de Madrid semblava envejar sanament el que sentia sobre Barcelona, com si fos el cel de l’aerosol. Curiós.