Classificacions
Ningú al conjunt Movistar volia parlar en veu alta de Marc Soler. Els serveis de premsa de l’equip de Telefónica narraven les victòries que l’equip aconseguia (per exemple, ahir, a la Vuelta a Andalusia, amb Superman López) o les bones posicions que aconseguia la gran estrella del seu combinat femení, Annemiek van Vleuten, en diferents carreres. Però, del corredor català, ni una notícia. Gairebé semblava que no corregués a Itàlia, que no fos en un Giro on es movia per l’11a plaça de la general. No obstant, hi era... i se l’esperava. Fins que va caure.
No era desídia, ni menyspreu a Soler. Lluny de la realitat. Estava preparat perquè la seva primera intervenció pública es produís el dimarts que ve, en la segona i última jornada de descans de la ronda
En una època en què el moviment Black Lives Matter és molt present, sobretot en la societat nordamericana, s’ha d’agrair a la llarga llista d’antecessors que ja van reclamar una igualtat racial abans que poguessin convertir-se en trending topic. Un d’aquests herois va ser Lee Evans, campió olímpic de 400 metres a Mèxic-68 i activista pels drets del Black Power, que va morir ahir als 74 anys.
Evans, conegut per pujar al podi d’uns Jocs Olímpics lluint la boina de les Panteres Negres, va morir després de patir un vessament cerebral la setmana passada a Nigèria. Estava inconscient en un hospital en aquest país des de diumenge, segons va informar la Federació d’Atletisme dels EUA.
Als 21 anys va guanyar els 400 metres en els Jocs Olímpics de Mèxic amb un registre de 43.86 segons, la primera vegada que algú trencava la barrera dels 44 segons en la prova. «No estava segur d’haver guanyat. Ningú em va avisar, així que em van dir: ‘Lee, fill de puta’». Jo vaig contestar: italiana, després de superar demà el Zoncolan i dilluns els Dolomites. Llavors es veuria quina era la seva posició, què és el que realment podia fer en els últims obstacles alpins del Giro i fins on podia arribar.
No se li volia posar pressió, que ja era prou per a ell agafar els galons del Movistar al Giro, tenir set companys treballant per a ell i intentar, com va fer dimecres al sterrato toscà, estar entre els millors de la carrera, tan a prop com fos possible d’Egan Bernal i companyia.
Però el ciclisme és una arma carregada d’injustícies. No hi ha coixins si algú se’n va a terra. No hi ha tampoc la possibilitat de demanar un temps mort per analitzar qualsevol situació de carrera i tampoc sol·licitar un canvi, pujar al cotxe i comprovar a l’hotel l’estat de les ferides per intentar sortir l’endemà. «¿Qui ha guanyat? ¿Qui ha guanyat?», va relatar. Més tard va córrer els 4x400m amb els Estats Units per guanyar també l’or i establir un altre rècord mundial. Tots dos es van mantenir durant dues dècades.
L’atleta va ser membre fundador del Projecte Olímpic de Drets Humans i un dels corredors que
1. A. Vendrame (Ità/AG2R) 5.43.18 h
2. Chris Hamilton (Aus/DSM) m.t.
17. Egan Bernal (Col/Ine)a 10.14 m
18. Luisle Sánchez (Esp/Ast) m.t.
1. Egan Bernal (Col/Ine) 48.29.23 h
2. A. Vlasov (Rús/Ast) a 45 s
3. D. Caruso (Ità/Bah) a 1.12 m
4. Hugh Carthy (GBr/EF) a 1.17 m
21. Pello Bilbao (Esp/Bah) a 9.32 m Si caus i et fas mal no hi ha cap altra opció que anar-se’n a casa, pensar en una recuperació ràpida i qui sap si plantejar el Tour com el següent objectiu.
Soler se’n va anar a terra quan només s’havien recorregut quatre quilòmetres d’una etapa que arribava als 212. Va impactar amb l’asfalt quan la carrera encara estava en fase d’escalfament. I, tot i que ho va intentar, tot i que el seu company menorquí Albert Torres el va auxiliar donant-li suport amb la seva bici i recolzament moral, al final no li va quedar cap van lluitar per la justícia racial. Evans volia retirar-se de la final de 400 metres després que Smith i Carlos fossin expulsats dels Jocs per aixecar el puny amb un guant negre mentre estaven rebent les medalles al podi. Però finalment tots dos el van convèncer perquè es presentés a competir, i ell va respondre guanyant a la pista. altre remei que dir adeu al Giro amb l’espatlla esquerra i les costelles afectades.
I sense Soler, encara amb la imatge adolorida de Mikel Landa, el ciclisme espanyol s’ha quedat sense símbols per a la general d’aquest Giro. Un dia destinat a fuga consentida (triomf de l’italià Andrea Vendrame) i a recuperar forces després del combat per la terra blanca de la Toscana, Soler va deixar el Movistar sense líder, en una ronda italiana on és complicat un triomf d’etapa espanyol.
nEn un acte de solidaritat amb Smith i Carlos, Lee i els seus compatriotes, Larry James (2n) i Ron Freeman (3r), van pujar al podi vestint la boina dels Panteres Negres i també van aixecar els punys. Se les van treure per a l’himne, una decisió que Evans va dir que es va prendre abans dels Jocs, ja que encara havien de córrer el 4x400m. «Després del que van fer Tommie i John, hi va haver molta commoció. Vam tenir reunions i crits, però ens vam mantenir ferms».
Vinculat al seu esport
Després de la seva carrera, Evans va dirigir programes d’atletisme durant dècades en àmbit internacional. Especialment a Nigèria entre 1975 i 1997. El 2002, es va unir al cos tècnic de la Universitat de Washington i després va ocupar nombrosos llocs d’entrenador i assessor a tot el món. Lee Evans mai es va preocupar de ser el més popular, sinó de reivindicar dia rere dia la desigualtat racial que continuen vivint els afroamericans.
nMort a Nigèria, va ser activista a favor dels drets afroamericans i tècnic d’atletisme