Pros i contres

La rucada

És fàcil imaginar-s’ho. Carles Puigdemont agafa el mòbil, a la cara se li dibuixa un somriure sorneguer i s’entrega a l’art del tuit provocador. És possible que fins i tot acompanyi el missatge amb alguna exclamació. Alguna cosa per l’estil de «que es fotin», «ara veuran el que és bo» o «on més mal els fa». La seva última gesta a la xarxa social ha sigut afirmar que Ceuta i Melilla «formen part de la UE només per herència del passat colonial» i que «el Marroc té dret a plantejar el tema de la sobirania». Per fi, una rucada històrica. Ceuta i Melilla van ser ciutats espanyoles segles abans de la creació del Marroc. Tractar-les d’herència colonial és un disbarat excel·lent, però el millor és veure com un polític que es diu paladí de la llibertat anima a entregar dues ciutats de la UE a un règim que va molt curt de democràcia. Si l’expresident consultés aquests rànquings que tant li agrada tergiversar, veuria que el Marroc ni tan sols és considerat una «democràcia imperfecta» segons l’índex de The Economist del 2020. Però, tot i així, és una alegria veure Puigdemont en plena forma. Que continuï tuitejant. Que continuï parlant. Que continuï mostrant-se. La seva veu cada vegada desperta més indiferència i menys credibilitat.

Lògica militar

Enviar l’exèrcit a Ceuta ha estat vist com una resposta desproporcionada a la crisi desfermada per milers de persones que han creuat la frontera. Segons la lògica militar, no ho és tant, perquè l’Executiu espanyol ho ha entès com una acció de guerra. Si volen, de baixa intensitat, però conflicte al cap i a la fi. Pedro Sánchez ha parlat de «la integritat de Ceuta com a part de la nació espanyola» i de «respectar les mútues fronteres». Ha llegit que el Marroc ha fet servir la misèria com un arma llancívola, aquesta vegada sense l’eufòria nacionalista explícita de la Marxa Verda, però amb una intencionalitat semblant.

El concepte «carn de canó» es concentra en el fet que les persones no importen, que és fan servir sense miraments. I la lògica dels estats –que és, en definitiva, bèl·lica– no hi entén de criteris humanitaris, sinó de sarcasmes sagnants. Com ara el del Ministeri d’Exteriors marroquí, que s’ha queixat del tracte rebut pel líder del Front Polisario «en un moment en què milers de persones viuen en condicions inhumanes als campaments de Tinduf». Hi són per un càstig diví, com sap tothom, i no pas perquè el Marroc els hagués empès fa dècades a aquest escenari d’ignomínia.