Les mares assassines

El 1963 se suïcida Sylvia Plath i deixa dos nens de poca edat, el Nicholas i la Frieda. ¿La raó del seu suïcidi? Doncs pensem que estava casada amb Ted Hughes, un senyor que li havia fotut tal pallissa com perquè avortés un tercer nen, i que es passejava per tot Londres amb la seva nova amant: Assia Wevill. Tres anys després l'Assia se suïcidava també. Va matar abans la seva filla Shura. En una carta al seu pare, l'Assia deia que s'emportava la Shura (la filla que va tenir amb el Ted) amb ella perquè sabia que ell no la cuidaria, com tampoc ho feia amb la Frieda i el Nicholas. El Nicholas, quina casualitat, se suïcidaria també, el 2009.

L'Assia depenia econòmicament del Ted, no veia la manera de mantenir-se amb la seva filla i, a més, ell s'havia encarregat de convèncer-la (com va convèncer abans Sylvia, com convenceria el Nicholas més tard) que era una inútil que no sobreviuria sola. No, l'Assia no va matar la Shura per venjar-se del Ted. En l'última setmana ha circulat una estadística segons la qual les mares maten els seus fills en el 70% dels filicidis. L'estadística és falsa, com ja s'ha encarregat de puntualitzar l'INE. A Espanya no es desagreguen per gènere les dades dels filicidis.

Però en altres països sí. En concret, a Austràlia, Àustria, Finlàndia, Canadà i Regne Unit. A tots aquests països hi ha estudis molt conscienciosos. I les conclusions d'aquests estudis solen ser semblants: el perfil de pare filicida és el d'un individu violent, gelós, possessiu, que consumeix drogues, que està en tràmits de separació i l'exparella del qual està iniciant una altra relació. Perfil que es correspon amb el de Tomás Gimeno. El perfil de la mare filicida s'assembla molt al de l'Assia: deprimida, no veu sortida per a ella i per als seus fills. L'estudi més famós, el més citat, és el de Philip Resnick, Madres que matan a sus hijos, que conclou que les dones es converteixen en filicides per cinc raons: a) per compassió, quan la mare pensa que el millor per al nen és morir, perquè està malalt; b) per deliri psicòtic agut, gairebé sempre sobrevingut a una depressió postpart; c) per abús i maltractament, no de manera intencional ni planejada, sinó perquè s'excedeix en un atac de ràbia; d) en un neonaticidi, per acabar amb un embaràs no desitjat, en moltes ocasions producte d'una violació; i e) en comptades i aïllades ocasions, per violència vicària, quan la mare mata el nen per venjar-se del seu ex.

I no tinc temps aquí per citarlos centenars d'estudis, que repliquen les conclusions de

Resnick, però, en general, es repeteix sempre el mateix patró. Els pares maten per violència vicària, per venjar-se de les seves parelles o exparelles; les mares ho fan per depressió i psicosi. Tots dos, ells i elles, poden maltractar els seus fills, però els maten per raons diferents.

Negar que la violència vicària existeix en l'àmbit de la violència de gènere, negar que molts pares utilitzen els seus fills per danyar les seves mares però que el contrari no sol passar, negar-ho a aquestes alçades del partit quan als Estats Units ja porten 32 anys estudiant el tema ¿és de ser ignorant o de ser mala persona?

El negacionisme és interessat. I el negacionisme és còmplice. Però quan llegeixo algunes periodistes, dones negacionistes, només em queda repetir-me, i autocitar-me: una dona masclista és com un negre del Ku Klux Klan.

Depressió i psicosi (i no la venjança contra l’ex) solen estar al darrere els crims