Terra de robots
Els robots no em fan una por especial; desconfio més de certs humans
Atenció, espòiler. L’escriptor nord-americà Ambrose Bierce (1842-1914), desaparegut enmig de la revolució mexicana de Pancho Villa, ens explica al seu conte La partida de ajedrez la història d’un inventor que crea un jugador que és un autòmat mecànic. La seva obra és tan perfecta que quan l’humà venç el robot, aquest últim, portat per una ira mecànica, escanya el seu inventor. Els robots moltes vegades ens fan por. Aquesta temàtica és tractada en llibres com Jo, robot, d’Isaac Asimov, o Els androides somien xais elèctrics?, de Philip K. Dick. En general, les noves màquines també ens fan por. Es pot recordar les cremes dels nous telers (18111816) pel temor de deixar sense ocupació tants humans. Aquest temor al que és nou, que no entenem, s’estén a molts altres àmbits de la societat, com la biomedicina, on uns deien que la tecnologia de l’ADN recombinant produiria híbrids mico/humà, o que les vacunes contra la Covid-19 portaven un xip de Bill Gates per controlar-nos. Malgrat tot això, la humanitat ha persistit per la seva versatilitat a adaptar-se als canvis, gràcies precisament al desenvolupament de noves tecnologies.
Els robots a mi no em fan una por especial. Desconfio més de certs humans. Els éssers mecànics segueixen un programari implantat i, de moment, la seva capacitat de prendre decisions «irracionals» és limitada. La seva gran capacitat de memòria i càlcul provoca que cap humà pugui vèncer les millors màquines als escacs. Potser encara no poden pintar una obra mestra o escriure el millor llibre del món, però tot arribarà. Però moltes vegades ja «parlen» com si fossin un ésser humà. En determinats tests de consultes per internet, quan un usuari pregunta alguna cosa a una companyia, el que hi ha a l’altre costat ja no és una persona sinó un sistema d’intel·ligència artificial que manté un diàleg que el fa indistingible de l’ésser de carn i os. Ja no es tracta només de Siri o Alexa, sinó d’un rosari de programes que permeten una interacció completa. Si un dia tenim androides autònoms que treballen, també haurien de tenir drets fonamentals similars o idèntics als humans, ¡i fins i tot pagar religiosament de forma anual a Hisenda!
Tornem un moment a la realitat, tot i que em resulti una mica enutjós evadir-me d’aquest món futur. ¿Existeix un continu entre una màquina, un electrodomèstic i un robot? El simpàtic Roomba sobre el qual puja el nostre simpàtic gatet mentre ens neteja la casa, ¿exactament què és? L’empresa americana Boston Dynamics ha creat robots que ballen i fan piruetes increïbles, superiors a la majoria d’humans de mitjana edat sedentaris de les grans ciutats. ¿Aquests robots poden adaptar-se a la indústria militar? ¿Evitaran la mort de persones o simplement milloraran l’eficàcia armamentística? Avui dia les guerres tenen lloc en molts contextos (econòmic, propagandístic...), però en el camp de batalla, atacs per drons perfectament programats ja són essencials en moltes estratègies militars. Recordem també, sisplau, totes les coses «bones» que fan els nostres robots contemporanis, des de desactivar mines, explorar el fons dels mars o fer volar el nostre desbocat desig d’expansió a Mart. Investigacions com les portades a terme per la doctora Alicia Casals a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en sistemes robòtics per a cirurgia no invasiva són el següent pas. Que lluny queden els temps quan, abans de l’anestèsia, el millor cirurgià era el més ràpid.
Potser encara no poden pintar una obra mestra o escriure el millor llibre del món, però tot arribarà
Voldria acabar ressaltant més bondadoses aplicacions de la tecnologia robòtica i similars. Amb una piràmide demogràfica local que reflecteix un envelliment de la població i un increment de les malalties neurodegeneratives, algú haurà de cuidar aquestes persones fràgils. ¿Per què no robots? Investigacions com les de la doctora Carme Torras de la UPC van en aquest sentit, creant, en combinació amb empreses locals com PAL Robotics, enginys que fan el llit i et preparen l’esmorzar. I ja no els parlo de la possibilitat de barrejar matèria inerta i viva per desenvolupar exoesquelets els mecanismes dels quals responguin a les nostres ordres cerebrals. I que tants afectats puguin tornar a caminar. O barrejar neurones i microxips. Aquestes últimes àrees d’intersecció entre la medicina i la mecànica, com moltes de les investigacions realitzades a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, dirigit pel doctor Josep Samitier, són molt prometedores. La tecnologia és la solució. Si em diuen tecnòcrata, ho rebré com un elogi.
Pn