«La meva mare, com Elizabeth Taylor, era glamurosa, sense control i alcohòlica»
La seva ingrata infància va ser l’origen de ‘La història d’en Shuggie Bain’ (Edicions de 1984), un debut novel·lístic que li ha valgut el premi Booker i l’ha situat entre el millor de les lletres britàniques.
La mare de Douglas Stuart (Glasgow, 1976) s’assemblava a Elizabeth Taylor però no tenia ni els seus diners ni la seva sort. Va arrossegar una existència fosca i depressiva al Glasgow colpejat per la política thatcherista i va criar sola els seus fills, que van fugir del niu quan van poder. El petit, el mateix Stuart, que l’adorava, es va mantenir amb ella i les seves borratxeres intentant salvar-la. L’escriptor resideix a Nova York des de fa més de 20 anys.
— Sorprèn el salt abismal entre l’home que és vostè ara, un dissenyador d’èxit de la gran poma, i aquest nen pobre i gai de barri miserable a Glasgow que també va ser vostè.
— Per això volia escriure aquest llibre. Perquè la gent em percebia com una persona privilegiada que ha triomfat a Nova York. I no era així. La història d’en Shuggie Bain m’ha permès aclarir-me com a ésser humà. El meu marit coneix el que queda de la meva família, ells continuen vivint als carrers que apareixen al llibre, però fins i tot així no acabava d’entendre el context de la meva infància. Jo era conscient que era un malentès com a persona, que no se’m comprenia al complet.
— ¿Hi havia una necessitat d’explicar aquesta existència complexa?
— Sí, em pregunten si el llibre ha sigut una catarsi per a mi i no és això. Només volia comprendre com un nen com jo, que va créixer a l’Escòcia depauperada i socialista dels 80, va poder arribar a estudiar i aconseguir, anys després de la mort de la meva mare, fugir d’allà.
— ¿També resituar la imatge de la seva mare?
— Jo l’estimava amb bogeria però en realitat no vaig poder comprendre-la de veritat fins que la vaig portar a la ficció. Vaig haver de preguntar-me què significava haver hagut d’abandonar l’escola per casar-se i criar fills.
—¿Creu que aquest relat l’hagués complagut?
— Més que res al món. Una mare sempre està orgullosa de tot el que fan els seus fills.
—Però no tots són capaços de dedicar-li una carta d’amor així.
— No l’hi nego. Ella era una dona molt semblant al personatge d’Agnes, la mare a la novel·la, era intel·ligent, brillant, plena de recursos i preciosa, però les circumstàncies i els homes li van robar aquests dons. Quan la meva mare es deixava arrossegar pel dolor, l’únic que necessitava és que l’escoltessin i allà era jo.
— ¿Es podria dir que allà hi ha el germen de la seva vocació com a escriptor?
— Bé, llavors no sabia que em dedicaria a això però sí, ella solia explicar-me la seva vida, no com una mare li explica al seu fill, sinó com una dona davant un amic. Jo tenia 7 anys i aquesta era la meva manera de mantenir-la al món. Sempre començava tots els capítols amb la falca: «A Elizabeth Taylor que no sap res de l’amor» i és que ella s’identificava amb l’actriu. Totes dues eren difícils, exigents, sense control, glamuroses, alcohòliques i havien cremat un home rere l’altre. En aquestes històries celebràvem totes les coses que no tenen les dones ordinàries.
«He escrit aquest llibre perquè sentia que existia un malentès en mi com a persona» «Els escocesos són capaços de riure’s d’ells mateixos en els moments més terribles»
—A més d’aquestes històries també feien mitja junts. ¿No és així?
— (Riu) Síííí. Em va ensenyar a ferne per mantenir-me ocupat. Ens encantava veure serials televisius,
Dallas i coses així, i posar-nos fins al capdamunt de xocolatines.
— ¿La mitja també el va marcar a l’hora de plantejar-se ser dissenyador?
— No en vaig ser conscient llavors. Però sí que és veritat que la meva especialitat sempre han sigut els teixits de punt. En l’actualitat, ja no em dedico al món de la moda però sí que he integrat a la meva escriptura una mirada molt visual i molt cinemàtica.
— ¿Veu aquesta novel·la adaptada al cine per Ken Loach?
— Seria fantàstic que s’interessés per ella. L’admiro molt.
— ¿Com ha aconseguit posar llum en un context tan fosc al seu llibre?
—Perquè una sense l’altra no s’entenen. Glasgow és una ciutat de contradiccions, la gent ha d’acceptar la vida tal com ve, no importa com sigui de dura. Per això la meva història és plena de compassió i humanitat, però també de violència. I tampoc podia oblidar el gran humor que gasten els escocesos capaços de riure en els moments més terribles.
— La seva visió de l’Escòcia sota el mandat Thatcher és encara més terrible que l’Anglaterra pintada per Hanif Kureishi.
— Kureishi explica la dècada dels 80 des d’una perspectiva londinenca i de classe mitjana. Però molt poca gent ha parlat de la classe treballadora, la vida homosexual i les dones. Jo volia, precisament, apartar els homes i donar-los tot el protagonisme a elles.
—¿Que un nen com vostè pogués arribar a la universitat va ser un triomf del sistema? Perquè a la presidenta Thatcher que els pobres s’eduquessin sembla que li importava un rave.
— Ara no podem entrar en el debat de si va estar bé tancar el sector del carbó i l’acer i que l’atur es disparés al 26% dels homes. Va reduir l’esperança de vida d’aquests homes uns 11 anys i això és un crim. Però hi va haver una enorme falta de compassió i els fills d’aquests aturats no van tenir gaires oportunitats, com va ser el cas del meu germà. A mi em va anar millor, vaig ser l’excepció, no la regla.
n