Canvis de fons en el ‘top 500’ de ‘Rolling Stone’
El rànquing dels millors temes de la història realitzat per la revista nord-americana, que relleva el del 2004, multiplica la presència femenina, potencia les músiques urbanes i revaloritza les composicions amb claus socials, ja sigui de gènere, antiracistes o pacifistes.
Més dones i més afroamericans, més hip-hop i músiques urbanes, i un moviment de terres en les obres troncals del segle XX: s’allunya el cançoner baptismal del rock-and-roll i el rhythm’n’blues, si bé realcen posicions els temes històrics amb lectura social, ja sigui feminista, antiracista o antibel·licista, mentre se solidifiquen les icones emmotllades entre els 60 i els 90.
Cap aquí apunta aquest nou top
500 de les millors cançons de la història encunyat per la revista Rolling Stone, que supleix al rànquing elaborat l’any 2004.
Un llistat amb aparences de cànon i de mirall dels temps. I de recordatori que una cançó pot semblar-nos bona o dolenta a partir d’infinites connotacions, no només relatives a la seva estètica musical sinó també culturals o polítiques, que poden canviar amb el temps. Aquest top 500 és el mirall d’aquest temps en què prosperen noves sensibilitats, si bé cal recordar que la seva pretensió universal és, una vegada més, relativa, ja que se circumscriu a l’anglocentrisme: la llengua castellana, sense anar més lluny, amb prou feines s’hi cola un parell de vegades, i no a través de clàssics seculars, sinó del reggaeton amb Daddy Yankee i Bad Bunny. Tampoc hi ha lloc per a la chanson, ni per a la bossa nova o altres exotismes: això és Rolling Stone, i el quilòmetre zero mental bascula en algun lloc entre la platja de Malibu i el londinenc Soho.
ADEU ALS PIONERS
El rànquing, fruit de l’enquesta a 250 músics, productors i periodistes, es marca el cop d’efecte de desplaçar de la cúspide Like rolling stone, de Bob Dylan, i suplir-la per Respect, d’Otis Redding, en la veu d’Aretha Franklin, que li va fer el conegut gir feminista. La irada fita dylaniana baixa a la quarta plaça, si bé la seva generació salva l’honor en el conjunt del llistat. Sí que cauen del top 10 els pioners de la quinta anterior: Chuck Berry amb Johnny B. Goode (del 7è lloc al 33a) i Ray Charles, autor de What’d I say (del 10è al 80è), que semblen anar despenjant-se de l’imaginari cultural a aquestes altures del segle XXI.
El sotrac que reflecteix la llista és notable, ja que 254 de les 500 cançons no figuraven en la llista del 2004. Rolling Stone ha destacat el seu caràcter «inclusiu», un ingredient segurament inexcusable en l’actualitat en tots els ordres, que s’aprecia en la presència femenina més gran, amb nou temes en el top 30 davant les dues de llavors. Tant en aquesta clau com en la racial, la llista premia les músiques que van més enllà de la música, les que connecten amb una sensibilitat col·lectiva: la reivindicativa A change is gonna come, de Sam Cooke, pur black lives matter datat el 1963; l’adolorit crit pacifista de What’s going on, de Marvin Gaye, o la sinistra Strange fruit, peça en la qual Billie Holiday va cantar a l’horror dels linxaments racistes, amb aquells versos que parlen de «cossos negres balancejant-se en la brisa del sud».
CANVIS DE GUST
Altres novetats ens parlen del pes més gran del hip-hop i les urbanitats, que el 2004 ni tan sols es colaven al top 30 i que ara s’obren pas amb Public Enemy, Missy Elliott o Kanye West, i insinuen senyals de canvis de gust. La cançó més puntuada de The Beach Boys ja no és Good vibrations, sinó la sentida balada God only knows, mentre que Leonard Cohen, clamorós absent en l’anterior rànquing, destaca més per Hallelujah que per la remota Suzanne (una mica hi deuen haver influït les versions de Jeff Buckley, John Cale i Rufus Wainwright, incloent la banda sonora de Shrek).
David Bowie, que amb la seva mort, el 2016, va redoblar el mite, cola set cançons al top 500 (abans n’eren cinc) i sorprèn l’entrada en escena de peces situades en l’òrbita de l’AOR, l’apallissat gènere radiable, com Africa (Toto) o Livin’ on prayer (Bon Jovi), donant a entendre que els plaers culpables cada vegada ho són menys. Un senyal més que, en la valoració de la música, res és per sempre i que la tonada avui menystinguda pot ser el must de demà (i viceversa). n