Els amos de la moral
A la idea d’Espanya, com a la llibertat, li han sortit molts propietaris
Sovint Espanya, més que un país, és una idea. O una ideologia: i cadascú la pensa a la seva manera. De vegades, alguns la tracten com un vedat del qual fossin els amos i al qual no caben interpretacions alienes. Espanya és una i és meva, sigui per amor o per complex. Es tracta d’una apropiació antiga, que ha sobreviscut durant generacions i que s’ha anat a creuar amb un fenomen en alça, basat a negar als altres la capacitat de tenir una opinió diferent. O a negar-los, fins i tot, que puguin tenir raó: es diu intolerància.
A la idea d’Espanya li han sortit molts amos igual que han sortit amos a la paraula llibertat, redefinida després de la pandèmia com l’oci sense restriccions. Llibertat va ser en els 90 conduir sense que ningú et digués quantes copes de vi podies prendre i llibertat és en l’actualitat obrir els aforaments dels bars perquè el contrari era propiciar a propòsit l’enfonsament dels negocis. Llibertat és sortir a ballar i abaixar els impostos. És, en fi, una accepció molt concreta que inclou, amb la mateixa facilitat, posar traves a la llei de l’eutanàsia i a la llei de l’avortament; perquè hi ha llibertat però depèn.
És lògic, llavors, que si un té el seu propi concepte del que és la llibertat, que si un és l’amo de la llibertat, pugui dir que l’important, més que votar lliurement, és votar bé, perquè els que volen que siguin seves les paraules pretenen en el fons que sigui seva la moral. El rellevant en aquesta frase de Mario Vargas Llosa no és en la idea de la llibertat, que era coneguda, ni que al declarar-se ell liberal i amant de les lleis semblés assenyalar la resta com a menys amants o rigorosos, proclius a no se sap quins serveis.
El rellevant de Vargas Llosa és que introdueixi en el seu raonament la idea del bé –de votar bé– perquè implica l’últim estadi de la colonització de les paraules: arribar a apropiar-se de la moral, del que està bé i el que està malament. Una vegada, en un rampell, tenallat per la pressió de les enquestes, Mariano Rajoy va resoldre un míting així, distingint entre els bons i els dolents, igual que en els dibuixos animats. Allò va ser un indici, forçat per la necessitat electoral. Això ja és una altra cosa.
Tot el que podria presentar-se com un debat ideològic –una guerra cultural, com l’anomenen ara– és en realitat una pugna per imposar una determinada idea d’Espanya i de la llibertat i una concepció concreta de la democràcia per la qual els vots pertanyen als partits, en comptes dels votants. Però no és això. No només és això. El que hi ha és una premissa tan senzilla que espanta: quedar-se amb la idea del bé. El resultat és que la divisió deixaria de ser entre l’esquerra i la dreta, que és com encara s’organitzen els parlaments, per ser entre bons i dolents, a la manera en què es va fer la Bíblia i Dante va disposar la Divina Comèdia.
És una idea pròxima a la religió –la política s’arrisca, al final, a quedar reduïda a una barreja de fe amb pressupostos– que els interessa explicitar molt poc. Perquè, ¿com presumiran de llibertat si després estableixen el que està bé i el que està malament des de púlpits laics? És curiosa la fórmula per la qual pot considerar-se intervencionisme el pagament dels impostos i en canvi resulta el més natural assenyalar a la gent el que fa bé i el que no. Els que adoctrinen són d’altres, diuen, mentre prenen paraules i morals amb l’afany d’un promotor immobiliari. Potser per això comencen a sentir-se cants sobre la liberalització dels sòls.