No hi ha una relació inevitable de causa-efecte entre el que imaginem i el que acabarem fent

El Govern d’Espanya, a través del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, proposa un anunci en el qual planta cara a les previsions catastròfiques. Diuen «prou de distopies; tornem a imaginar un futur millor». És un missatge plausible, molt bonic i entendridor, que parteix d’una base errònia: pensar que «el que som capaços d’imaginar és el que som capaços de fer». Això és rotundament fals, perquè imaginar i fer no són verbs inevitablement contradictoris, però tampoc necessàriament consecutius. Hauríem d’anar a parar a la metafísica aristotèlica per entendre que la potència és la pura possibilitat de ser mentre que l’acte n’és la concreció, la realització. No hi ha una relació inevitable de causa-efecte entre el que imaginem i el que acabarem fent.

«Tots estem fets de la matèria de què estan fets el somnis», diu Pròsper a La tempesta, però enlloc no parla de realitats. Més aviat ens movem en el terreny de les evanescències. La distopia no genera el mal, sinó que funciona com un avís per a navegants. A diferència de la utopia, que construeix universos ideals, la distopia descriu possibilitats tràgiques. La primera pot generar insatisfacció; la segona pot funcionar com a cuirassa contra el que sembla inevitable. El missatge

Josep Maria Fonalleras és escriptor. del ministeri, amb tot d’imatges apocalíptiques i individus vestits a la Mad Max, avisa que si pressentim un futur «obscur, irrespirable, brutal i inhabitable» acabarem construint un demà amb tots aquests adjectius. I aleshores ja no tindrem temps de rectificar. Abans de la conclusió infantil i naïf, però, una veu en off diu: «I no falten motius». És a dir, reconeixen que la distopia no és una creació del fantàstic, sinó una constatació del present. Years and years, per exemple, o L’effondrement, no ens parlen de personatges estrafolaris com si fossin de La Fura dels Baus. Ens informen d’immediateses terribles que tenim a la cantonada.

En el magnífic, colossal capítol dirigit per Isaki Lacuesta per a la sèrie Apagón, una barreja sàvia de ficció i documental, un relat amb un rerefons moral impactant i no gens mel·liflu, davant l’hecatombe occidental, la misèria i la manca d’esperança, uns temporers immigrants expliquen a una dona blanca la desesperança i la misèria que ells ja coneixen no pas com a distopia, sinó com a realitat sagnant. No es tracta d’imaginar un futur millor. Potser n’hi hauria prou amb construir un present, que ja habitem, menys aspre.

■