Nosaltres, els desgraciats

Potser no en sabem gaires coses de Liz Truss, la primera ministra britànica, tret que és una desgraciada, i per tant una dels nostres. Els dies negres, en què caus en barrina i no deixes ningú per defraudar, ni tan sols a tu mateix, ens representen a tots. No val la pena afligir-se. Potser el que és trist és encertarla sempre, viure amb un perpetu somriure de guanyador, andamis de guanyador, expressions de guanyador. Jo trauria importància al fet que Isabel II morís després de reunir-se amb ella, acabada de nomenar en el càrrec, o que hagi enfonsat l’economia del seu país en una setmana, després de les primeres mesures del seu Govern.

Ningú està fora de perill d’un mal dia, una horrible setmana, un any funest. Modestament, a mi m’anava de meravella la vida, i en una inusual concatenació de desgràcies, diumenge vaig trepitjar un vòmit a uns metres del portal del meu edifici, camí del despatx de pa. No parava de dir «Quant fill de puta» i «Però quin fàstic, coi», alhora que feia com que coixejava, quan al girar la cantonada vaig trepitjar un gotim de raïm, no necessàriament petit. ¡Quaranta metres fora de casa i ja era un miserable! Almenys en els següents 100, fins que vaig arribar a la meva destinació i vaig comprar una barra, no vaig trepitjar una cagada de gos. Hauria sigut el lògic, gairebé el desitjable, perquè a tots ens agraden els rècords, tot i que siguin dolents.

La gent que comença el dia amb mal peu, o que estrena feina i no en dona una, enllaçant uns resultats lletgíssims, desperta una natural simpatia, o almenys misericòrdia, a la resta del món. Bàsicament, perquè no són els altres els que les passen magres, sinó tu, i això els fa somriure i els posa contents. A mi també me’n posaria. D’altra banda, les males ratxes comencen i en algun moment acaben. És la part bona. Per això crec que, fins i tot en el cas que Truss acabi amb el seu país, les coses començaran a anar-li bé just després, oblidant ràpidament que ella sola va destruir la sisena economia mundial. Per a què entristir-se. No hi ha necessitat.

■