A favor dels impostos
Fins i tot en cas que Truss acabi amb el seu país, les coses començaran a anar-li bé just després, oblidant que va destruir la sisena economia mundial Contra la distopia neoliberal només hi ha una solució: defensar la pujada tributària per protegir l’Esta
Se li ha de reconèixer a la nova primera ministra britànica, Liz Truss, el mèrit d’haver aconseguit una proesa sense precedents: enfonsar en menys de 24 hores la lliura esterlina i les finances britàniques en la seva primera intervenció pública, en què va anunciar una sèrie de mesures, entre les quals destacava una baixada d’impostos per valor de 50.000 milions d’euros, gairebé el 2% del PIB britànic, mesura que s’ha vist obligada a retirar. Truss es va encarregar que la seva primera decisió fos estrictament ideològica, i casés perfectament amb el manual canònic del bon neoliberal: rebaixar els impostos als més rics (que al Regne Unit ja tenien un tipus impositiu raonablement baix del 37%) i ressuscitar la vella idea de Margaret Thatcher o Ronald Reagan segons la qual abaixar impostos reactiva l’economia.
Curiosament, el primer a desmentir Truss ha sigut el mateix mercat que ella diu defensar, castigant sense pietat la debilitada lliura. Però el fascinant de Truss no és la seva ideologia, d’altra banda ja molt vella, sinó la seva procedència: va accedir al càrrec no fruit de cap sufragi universal sinó d’una votació interna del Partit Conservador, en la qual va ser elegida per unes escasses 80.000 persones, la gran majoria homes blancs i rics. Truss, doncs, no hi ha arribat per servir cap poble sinó un elitista club ideològic, que predica des de fa dècades aquesta idea que s’ha de debilitar l’Estat i enfortir les grans fortunes i privatitzar els serveis.
Tanmateix, la irrupció de Truss és només una expressió local d’aquest neoliberalisme 2.0 que, barrejat amb altes dosis de populisme, és capaç d’afavorir descaradament
Es tracta que els pobres s’empassin la mentida que la seva vida serà millor si l’Estat ingressa menys per aconseguir que els rics siguin més rics
les elits econòmiques i en paral·lel oferir als més desfavorits receptes directes i fàcils d’explicar en un tuit. A Espanya, la subhasta de baixada d’impostos iniciada per Díaz Ayuso, i continuada per Juanma Moreno a Andalusia, és la preqüela nacional de Truss, esquitxada amb els habituals ingredients anticatalans. El patró d’aquests nous-vells conservadors és sempre el mateix: atacar l’Estat des de dins i debilitar-lo per afavorir el sector privat, tot avalat per un cor d’economistes, pensadors i periodistes que vagin donant forma pseudoacadèmica i mediàtica a les seves tesis. Perquè no només al Regne Unit, també aquí, hi ha qui s’atreveix encara a parlar-nos de «com menys Estat, millor» o simplement a negar el canvi climàtic, idees que solen viatjar en helicòpter del Financial Times o equivalents a Davos, i d’allà als assessors presidencials per donar cobertura a les seves distopies neothatcherianes.
La bomba retardada que Truss, Ayuso o Moreno volen fer explotar es pot explicar, per simple, en un dels seus tuits: es tracta d’implantar la idea que els impostos són nocius, com si l’Estat fos una càrrega que s’hagués d’eliminar. És a dir, es tracta que els pobres s’empassin la mentida que la seva vida serà millor si l’Estat ingressa menys per aconseguir que els rics siguin més rics. L’única manera de lluitar contra aquesta aberració és fer la pedagogia contrària i explicar que com més fort i més recursos tingui l’Estat, més benestar hi haurà per a tothom, com més impostos i més ben administrats, millor serà la sanitat i l’atenció als més necessitats, i com més regulació, més possible serà la redistribució de la riquesa. Per descomptat l’Estat ha de ser, com les empreses, eficient, àgil i ser molt més decidit en la lluita contra la corrupció. Si alguna cosa ens ha ensenyat la covid és que l’única eina per salvar milions de vides humanes en situacions extremes són estats forts, amb capacitat per endeutar-se. Sense impostos forts, no hi ha Estat, i sense Estat, no hi ha benestar.
■
Ernest Folch és periodista.