Festa flamenca l’1 d’octubre
Celebrar l’1-O amb una festa flamenca només se li acut a la gent del barri de Vila-roja. Tot i que, és clar, ningú no té la culpa que l’Antonio Cuéllar compleixi anys precisament en aquestes dates, si de cas la culpa és dels llacistes, que no van anar amb compte al triar la data d’allò que van anomenar referèndum, fa cinc anys, i ho van fer coincidir amb l’aniversari de l’Antonio. D’entre tot el que van fer malament els llacistes l’octubre del 2017, i mira que en van fer un munt, el pitjor va ser l’elecció del dia. Tothom sap que l’1-O és el dia que se celebra la festa d’aniversari d’Antonio Cuéllar, i tota la resta passa a un segon pla, a un tercer si es tracta d’una republiqueta imaginària.
El cas és quevaig anar cap allà, de celebració d’1-O, amb camisa blanca i mocador clapejat al coll i olé. De bon matí ja em van despertar petards i coets llançats des de la plaça de la Constitució; pel que sembla eren els pocs CDR que queden en actiu, que van voler sumar-se a la festa dels Cuéllar.
Entre cervesa, vi, jabugo, calamars i senyores de cul robust vestides de sevillanes, l’1-O se celebra millor que entre llacistes que es passen el dia lamentant el que va poder ser i no va ser, o deixant anar mocs i llàgrimes en públic, com en Turull i en Puigneró. Només vaig trobar a faltar -i així l’hi vaig fer saber a l’amfitrió- unes quantes urnes de plàstic per poder tirar-les per un barranc, rememorant així el que va passar a Vila-roja el dia d’allò que van anomenar referèndum, al barri encara ho expliquen entre riures. No hauria estat de més deixar anar uns quants CDR a la finca, per veure com corrien espantats camp a través, com també va passar fa cinc anys al mateix barri, pobrets. Passa que, ocupats com estan barallantse entre ells, no devia ser fàcil contractar una partida de llacistes a la fuga. A veure si l’any que ve.
Als jardins on va tenir lloc la meva festa de l’1-O, hi havia fins i tot un cotxe d’època al costat del qual els convidats podien fer-se fotos. Imagino que seria un homenatge al Vivales, tot i que no va haver-hi ningú que es fes la foto amagat al maleter, com hauria sigut lògic. I vinga a picar de mans tota la tarda, tacatacatacatà. «Ho tornarem a fer. President, posi unes canyes!»
■