Un lloguer més car no implica sempre un esforç de despesa més gran
▶ Un veí de l’Hospitalet pateix més que un altre de Sant Cugat per pagar el preu mensual del pis per la seva diferència de renda
Les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona que lideren el rànquing de preu del lloguer no es corresponen amb les que més proporció de la seva renda anual dediquen als arrendaments, conseqüència que l’evolució del poder adquisitiu per càpita o per llars no ha avançat al mateix ritme que l’increment dels preus mitjans, amb pujades de més del 12% en els últims cinc anys en 16 municipis, tots per sobre de l’increment a Barcelona (+11,76%).
En una estimació feta per aquest diari, l’encreuament de dades de preu mitjà del lloguer i renda neta anual –tant per persona com per llars, prenent com a referència les últimes dades del 2020 de l’Atles de distribució de la renda per llars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)– revela que el fet que en una ciutat el lloguer mitjà sigui més car no implica que l’esforç per pagar d’un veí que llogui allà –projectant l’escenari que llogui ell sol i no comparteixi– sigui necessàriament més gran que en altres urbs.
Un exemple molt clar és el de Sant Cugat del Vallès: malgrat que la seva renda neta mitjana anual per llar és la més alta de l’àrea metropolitana, la seva proporció de renda destinada a lloguer (21,8%) és sensiblement inferior a la de l’Hospitalet de Llobregat (26,90%), on la renda neta per llar es redueix directament a la meitat (31.358 €/any) del municipi del Vallès (64.848 €/any).
Des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (O-HB) precisen que si bé la variable de renda neta per llars serveix per «avaluar el poder adquisitiu a partir de dades de vivendes ja existents», la renda neta individual està enfocada a «mesurar l’esforç d’un arrendatari a l’hora d’accedir al mercat del lloguer».
Seguint amb l’exemple Sant Cugat / l’Hospitalet, i pressuposant que un arrendatari llogui ell sol i a la seva pròpia ciutat, a Sant Cugat hauria d’invertir un 66% de la seva renda neta anual, mentre que a l’Hospitalet la proporció seria d’un 72%. En termes de renda individual, la proporció de renda més gran dedicada a lloguer es registra en municipis com Sant Adrià de Besòs (79%); Gavà (77%); Castelldefels (76,6%); Montgat (72,1%), i l’Hospitalet (71,9%).
Jordi Bosch, director de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, recorda que aquestes dades reflecteixen una renda mitjana: «Que a Sant Cugat hi hagi una renda molt alta no implica que sigui generalitzada, allà també hi ha una renda baixa».
De fet, l’accessibilitat a la vivenda és un problema cada vegada més important a la Barcelona metropolitana. Les últimes dades del Departament de Drets Socials mostren com 16 urbs metropolitanes han registrat, entre el 2017 i el 2022, un increment més elevat que Barcelona del preu mitjà del lloguer.
Canvis demogràfics
D’altra banda, les últimes dades de l’Idescat reflecteixen com els municipis de més de 50.000 habitants van tenir més sortides que entrades intermunicipals el 2021. Entre aquests destaca Barcelona, amb una pèrdua neta de 15.121 persones que van emigrar a la resta de Catalunya. A la capital la segueixen l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, amb saldos negatius per migració amb la resta de Catalunya de 2.056 i 1.276 habitants, respectivament. Aquesta tendència es repeteix des del 2017, primers anys de recuperació econòmica, i referència a partir de la qual s’analitzen en aquest treball periodístic els lloguers.
Tot i que les causes d’aquests moviments són múltiples, diferents experts coincideixen a assenyalar que la possibilitat d’accedir a una vivenda, ja sigui en propietat o de lloguer, a preus accessibles té un gran pes. «No és l’únic factor,
Una de cada dues mudances a l’àrea metropolitana no es fa de manera voluntària
«Encara que hi hagi més oferta, els preus també pugen», remarca el Sindicat de Llogateres
però és molt important», apunta Ernest Ruiz, cap d’estudis territorials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Una enquesta publicada el 2021 per la cooperativa Hidra en col·laboració amb la UAB, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i el Sindicat de Llogateres, va apuntar com el 65% de les llars metropolitanes enquestades afirmaven haver canviat de vivenda una vegada o més entre el 2014 i el 2019.
El mateix estudi va destacar que una de cada dues mudances a l’àrea metropolitana de Barcelona no es realitzava de manera voluntària. Segons aquesta enquesta, entre les llars que es van mudar, pràcticament la meitat (45,8%) ho van fer perquè «estan sent expulsats d’una manera o una altra».
El president de l’O-HB assenyala que part d’aquestes persones que es veuen forçades a buscar un nou lloguer ho fan en municipis metropolitans perquè «la capacitat d’acollir demanda a càrrec de Barcelona és limitada. L’oferta no avança igual que la demanda i hi ha un procés d’absorció de la demanda d’altres municipis metropolitans», afegeix.
«Efectivament, aquesta tendència ens preocupa i, per fer-li front, l’AMB dissenya les seves polítiques de vivenda pública», declara per la seva banda el vicepresident executiu de l’AMB, Antonio Balmón. El mateix Balmón defensa la creació de la societat mixta Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB), un operador publicoprivat de vivenda de lloguer assequible, com una «fórmula pionera a Espanya que hauria de ser abraçada per part d’altres organismes i Administracions».
El marc normatiu
Ara bé, Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, discrepa amb aquesta visió: «No crec que es tracti d’un moviment que comencés a Barcelona i es traslladés als afores, sinó que els preus pugen a tot el mercat perquè tot el parc de vivenda es nodreix de les mateixes lleis, que s’han enfocat perquè entrin al mercat els fons d’inversió».
«Se situa molt un marc que és un problema d’oferta i demanda, però si mires les dades no és així, el mercat de la vivenda no funciona com d’altres. En el cas d’Espanya, els anys en què més oferta es crea també pugen els preus del lloguer i la vivenda. Això es manté fins avui», defensa Arcarazo.
■