Els inquilins de la Gran Barcelona es resisteixen a marxar
Lectors d’EL PERIÓDICO expliquen les seves dificultats en primera persona com a arrendataris a les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat patir contínues pujades de la quota mensual, lluiten per no abandonar els seus municipis encara que pe
¿Barcelona és realment accessible per als barcelonins o és inaccessible i per això s’està optant per viure als afores? Amb aquesta pregunta començava una carta enviada per Alba Ruger a Entre Tots, la secció de Participació d’EL PERIÓDICO. Aquesta noia de 36 anys explicava en primera persona el sobreesforç econòmic que fa amb la seva parella per poder viure a la capital catalana: en els últims vuit anys han vist com el seu lloguer s’ha incrementat en un 65%.
Quan la propietària del pis els va comunicar una nova pujada (la tercera), aquesta parella, tots dos amb feines qualificades i formació superior, es va plantar. No pensaven continuar participant del que consideraven una tirànica escalada de preus. Sortir de la ciutat a la recerca d’una vivenda a un preu molt més raonable entrava per primera vegada en els seus plans.
«Marxem de la nostra llar, cosa que no li va anar gaire bé al segon nadó, que arribarà en un mes...», escrivia Ruger l’agost passat. Finalment, expliquen a aquest diari, mesos després, que van arribar a un acord amb la persona que els llogava el pis: van aconseguir «una pròrroga de mesos» mentre acaben de rematar la compra d’una vivenda a la mateixa zona.
«Estàvem pagant 1.200 euros de lloguer a les Corts i pagarem el mateix d’hipoteca, tot i que, al tenir-la de tipus fix, no dependrem de la voluntat del propietari, de la seva comprensió, que això sempre genera incertesa», explica Ruger, que ja ha tingut el nadó que esperava i a Barcelona, com realment volia. Parla de «final feliç» perquè, tot i que van estar a punt de marxar lluny, van esforçar-se per quedar-se a prop de la família i dels seus llocs de treball.
La compra del pis en el cas d’aquesta família va ser una barreja de «necessitat i oportunitat», remarca la lectora, molt crítica amb la falta d’un control efectiu per part de les administracions competents, que permeten «lloguers abusius». Precisament, la llei catalana que limitava els lloguers, anul·lada en part pel Tribunal Constitucional, va permetre a una altra lectora accedir a un pis per 960 euros al mes. Va ser al febrer del 2022.
«Ens vam beneficiar d’aquesta llei abans que la tombessin, perquè demanaven uns 1.200 euros», explica Míriam Sivianes, de 31 anys, que va enviar diverses cartes a la secció Entre Tots. Una anava dirigida principalment a la classe política, ja que les seves polítiques –o inacció, segons es miri– han sumit els joves en la precarietat.
«Actualment, pagar un lloguer costa proporcionalment més i pagar una hipoteca i complir les condicions es fa molt més difícil, perquè hi ha molta menys oferta i els sols van ser explotats als anys 80, 90 i la primera dècada dels 2000», protestava en la carta. En una altra apuntava l’expulsió de moltes persones dels «barris on han viscut els seus familiars, amics i veïns de sempre».
Un any buscant
Aquesta canària establerta des del 2015 al barri de Vallcarca i els Penitents de Barcelona, també a Gràcia, se sent afortunada perquè es va poder quedar a viure a la ciutat amb la seva parella. En el seu cercle d’amics hi ha joves que estan farts de compartir pis amb amics i desconeguts, i això si parlem dels que han pogut abandonar el niu familiar.
«He notat que ara és molt més difícil trobar un pis assequible a Barcelona. La primera vegada que vam anar a viure junts vam trigar només un mes a trobar pis, però aquesta vegada hem estat un any sencer buscant. En barris com el Coll, no fa gaire podies trobar pisos per 650 euros. Ara et demanen el doble. ¡És una bogeria!», assevera Sivianes, que es veu, en un futur no molt llunyà, en municipis de la segona i tercera corona per «guanyar en qualitat de vida». La bona connexió amb transport públic i la proximitat d’àrees verdes seran, arribat el moment, condicions indispensables, assegura.
«Sou baix, lloguer alt i ajudes que no arriben». Així és la vida per a molts joves, molts d’ells «hiperformats» però amb poca experiència en el mercat laboral. Com Anna Grau, a punt de graduar-se en Publicitat i Relacions Públiques. Fa només uns mesos que va aconseguir independitzar-se amb un parell d’amigues.
Les tres van trobar un pis adequat a les seves butxaques al costat de la Riera Blanca que pertany a l’Hospitalet de Llobregat. Però no era una ganga. Per això una de les seves companyes de pis rep ajuda dels pares i l’altra, entre les pràctiques del màster i una feina a mitja jornada, fa malabars per arribar a fi de mes. «Anem dia a dia, és impossible estalviar una mica», protesta Grau, que a la seva carta explicava l’odissea que suposa per a un jove pagar el lloguer sense renunciar a una mica d’oci i diversió. ■
«Ens cobraven 1.200 euros de lloguer a les Corts i pagarem el mateix d’hipoteca» «En barris com el Coll no fa tant hi podies trobar pisos per 650 euros. Ara et demanen el doble»